White rubbish

Veure a desenes de persones envair el Capitoli el passat dia 6 és d’aquelles coses que ens ha “regalat” aquest nou any tant esperat com manifestament poc generós, de moment.  No per llunyà en distància ho deixem de veure proper, com quan les torres bessones varen desmuntar-se davant els nostres ulls incrèduls. Es occident, és una democràcia. A Espanya va entrar al Congrés una força armada, no sabíem representant de qui. Al Parlament hem vist com es concentrava gent enfurismada i el president d’aleshores havia d’entrar en helicòpter. Efectivament no son fets comparables, cada un te una intencionalitat determinada i un rerefons concret, però en molts casos és la gent directament (no cap representant) la que ataca els símbols del poder, i no només els símbols, si no els bens i fins i tot les persones en el poder.

En tota la història s’han donat manifestacions contràries al poder, quan hi ha fúria, s’acumula la frustració, es passa gana o la injustícia es tant evident que no pot deixar-se sense resposta. Revolucions que, en molts casos, ens han ajudat a donar passos endavant, malgrat el patiment que molts i moltes han viscut pel camí.  Però que sigui el propi representant del poder (elegit i instituït) el que demani a la gent que protesti, que impedeixi un acte democràtic, mentre segueix assegut en un saló de la Casa Blanca és cínic, prepotent i pervers. (O com va fer no gaire el Sr. Torra amb el seu “apreteu”)            Ni Maquiavel hagués gosat imaginar dita situació.

Però qui segueix a aquests líders?  Trump ha fet possible la paradoxa, des de l’inici de la seva entrada en política, de que la classe treballadora sigui seguidora d’un dels homes més rics dels Estats Units. Però no és una classe treballadora qualsevol: ell representa l’ideal d’home blanc catòlic fet a sí mateix i que és producte del somni americà: l’ascensor social. El seu públic és principalment l’home blanc orgullós de ser-ho, cristià, de baixa educació, contrari a la igualtat de les dones, vingut a menys econòmicament o estancat des de fa temps per efectes de la globalització i la disminució d’oportunitats de treball, especialment a les zones rurals. Hillary Clinton va cometre l’error de anomenar als seguidors de Trump, a aquest gran col·lectiu social, com als “deplorables”, el que li va costar l’antipatia dels seus propis votants demòcrates blancs, cristians i pobres. La va situar en la elit de persones amb bona educació, bons ingressos i integrants dels nuclis metropolitans i allà és on s’ha quedat el vot demòcrata.

En el seu mandat, com explica David Frum en el seu llibre Trumpocalypse,  aquesta classe treballadora blanca i rural ha estat sobre representada, i s’han anat eixamplant les diferències entre dos grans blocs socials que és en l’escenari en el que millor es maneguen els populismes: missatges simples (o nosaltres o els altres) i els nacionalismes (primer els americans). Aquesta dicotomia es dona entre zones rurals i zones urbanes; entre població blanca i població negra o llatina;  entre cristians conservadors i ateus o defensors de la diversitat religiosa.

En els temps en que l’atur i la pobresa augmenten, les classes amb baixa educació solen ser les més castigades i, en el cas dels Estats Units, el col·lectiu tradicionalment afectat o que mai havia sortit de la pobresa eren els negres. Però els darrers deu anys també els blancs han entrat en aquest col·lectiu i això els ha fet sentir entre els darrers estaments socials del país. La “white rubbish” o “escombraria blanca” s’ha anat forjant com a grup social dins la pròpia societat nord-americana, caracteritzats per gent amb nul·la formació, estàndards morals tradicionals, conductes poc apropiades i saludables, alcoholisme i delinqüència. Segons el Oxford English Dictionary, el terme és pejoratiu, d’ús comú a partir de 1830 i utilitzat pels esclavistes de classe alta dels estats del sud, en contra dels blancs pobres que treballaven en els camps o com a criats.

El fenomen Trump va més enllà del personatge i, si volem entendre el rerefons de la revolució blanca, cal aprofundir en el sentiment d’abandonament del col·lectiu tant des del punt de vista social com educatiu. La educació és el mecanisme social més efectiu per equilibrar les classes socials i facilitar la igualtat d’oportunitats. El Partit Demòcrata ha estat molt centrat en l’assoliment d’objectius ètics, com ha passat també en altres partits socialdemòcrates a Europa. Principis que, basats en drets individuals, han deixat una mica de banda la seva raó principal d’existir: la lluita de classes.  No es tracta de contraposar una línia i altre, si no que històricament és un fet que no ha estat intencionat però està tenint aquests resultats. L’assoliment de drets com l’avortament, el matrimoni gai, la immigració, els drets civils dels negres, la regulació i eliminació de les armes son fites molt importants aconseguides pels demòcrates americans, molt en contra, sovint, de la classe treballadora real i el seu quadre de valors. El debat que manté internament el Partit Demòcrata americà també s’està donant en partits socialdemòcrates europeus i la evolució socioeconòmica de les seves poblacions ha seguit un perfil similar en la darrera dècada.

Aquest és un problema global que posa en qüestió el risc dels partits d’esquerra davant aquest perfil sociològic. El traspàs de vots de Obama cap a Trump el 2016 fou d’un 28%, majoritàriament blancs i de classe treballadora (Trump Voters and the white working class, Hopkins University, Sociological Science, 2018)

Europa no està lliure dels moviments populistes, com sabem, amb expressions diverses a diferents països. La base social que es belluga entre la insatisfacció i la indignació per raons econòmiques i sociològiques es captada ràpidament pels lobbies interessats en la desestabilització de les democràcies tal com les vivim ara. La polarització de la població mitjançant missatges concrets i marketing polític està donant els seus fruïts i les generacions més joves comencen a arrelar aquest pensament com a propi del seu moment vital. Res més perillós, per a una societat, per a un individu, pel futur.

Sabent el que ens està passant amb el virus, no fallem per tenir falta de previsió o de coratge, o simplement mandra, d’entomar amb força la millora necessària de les nostres democràcies, no només amb lleis, també amb institucions impol·lutes i especialment amb polítics i polítiques ben preparats, partits que encoratgin a participar en política a tots els àmbits de la ciutadania, que siguin exemple de democràcia interna i ofereixin la confiança necessària a la població per participar a la política des del costat clar, no el fosc.

Isabel Sierra

@IsabelSierraNav

Federalista

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *