Votem voler

Es diu que “el poble” reclama votar i votar, després d’haver fet quatre votacions en un any. I es fa després de quaranta anys sense una llei electoral pròpia, una veritable vergonya pels que han legislat durant aquest temps.

Quan posem un sobret en una urna, que ens preguntem? Bàsicament dues coses: El resultat reflectirà el meu voler (representativitat)?; servirà per a millorar el país (eficàcia)? Si hi pensem una mica, són el dos temes clau, però també en gran part contradictoris. Anem per pams:

El somni és “una persona, un vot”. Però pel camí en queden molts que per no arribar al mínim requerit, o per ser una cua de D’Hont, es queden fora. Si una eventual (i imprescindible) llei electoral tendís cap al resultat “mirall”, amb la màxima representativitat, aconseguiria possiblement una valoració més positiva per part de l’elector en donar representants a un nombre més gran de votants, però alhora augmentarien encara més el nombre de partits al Parlament, fent el país encara més difícilment governable del que ja és. Si, al contrari, es deriva cap a un sistema clarament majoritari, reforçant les llistes més votades,  aleshores molts més vots quedarien a la cuneta, permetent al guanyador fer una política més coherent amb el seu programa (comptant que el volgués complir i no fos una mera demagògia electoralista), i així augmentaria l’eficàcia, però allunyant-se del voler d’una part substancial de l’electorat.

De sistemes electorals n’hi ha de totes menes. Des dels proporcionals, com els d’Irlanda o Espanya (que Catalunya, vergonyosament i mandrosament, adopta), fins als majoritaris de França o els Estats Units, passant per propostes mixtes com Alemanya o el Japó. Així doncs, n’hi ha per triar i remenar. Però, estem preparats per acceptar conscientment i amb coneixement, les variacions que, un dia o altra, se’ns proposaran? Ho dubto. Si no s’ha mogut un dit fins ara, encara menys  s’ha fet res per informar a la gent de les diferents opcions possibles, per evitar deixar en evidència els legisladors estèrils.

La meva teoria sobre per què no s’ha mogut un dit en aquest sentit, és que, amb el sistema actual, es contribueix a mantenir el sistema clientelar que ha prevalgut durant les quatre dècades de democràcia que portem. La prevalença del món rural (amb escons més barats) sobre l’urbà i industrial (més difícils, i a priori més inclinats a l’esquerra), és un reflex de la facilitat com, amb la primacia de Convergència, però no només ells, s’ha mantingut el paternalisme interessat, els favors no necessàriament delictius però sí injustos, i fins i tot el nefast clientelisme negatiu (“a l’enemic, ni aigua”), que ha paralitzat moltes iniciatives polítiques, i ha esmussat el necessari esperit crític de la ciutadania. Un sistema que rebaixés el desequilibri entre demarcacions electorals (circumscripció única, potser?) no faria tan decisiu aquest càncer que degrada la nostra democràcia. Però, per l’altra banda, obriria la porta a una atomització parlamentària, possible causa d’una menor eficàcia legislativa, si és que això és possible després de l’aventura de Torra.

No, no és fàcil, però sí imprescindible: un pas més cap a una regeneració democràtica que no acaba d’arribar. És per això que convido al Club Còrtum a obrir un debat generador d’idees sobre el tema, abans que, de sobte i entre baralles, se’ns imposi un sistema que, amb l’aparença de més democràtic i eficaç i modern, estigui destinat a perpetuar velles estructures gairebé feudals.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share