Un mal invisible

Vaig quedar fa poc amb un amic meu mestre de Secundària. Feia temps que no ens vèiem, però som amics des que érem nens i, de seguida, vaig notar que alguna cosa li passava.

Tenia un cas greu d’assetjament a la classe de la qual era tutor. L’assumpte li havia esclatat a la cara quan ja estava força avançat. Ell es considera una persona sensibilitzada, n’ha parlat força vegades amb els alumnes i a l’escola disposen de protocols i recursos… El problema és que l’assetjament que estava patint una de les seves alumnes s’havia canalitzat a través del telèfon mòbil.

De fet, ell se n’havia assabentat a través dels pares de l’alumna i només perquè li havien agafat l’smartphone sense permís. Se l’havien trobat ple d’insults i amenaces que, a més, venien de llarg. El cas és que, sense cap mena de pista prèvia que li hagués permès actuar, es trobava amb un més que probable trasllat de l’alumna a un altre centre.

Amb rostre seriós em va preguntar si recordava la nostra època d’Institut, quan vam coincidir a la mateixa classe. Va ser en un curs en el qual jo vaig passar per experiències que avui podríem anomenar també com bullying.  En plens anys 90 no havíem escoltat a parlar mai del concepte, però tots teníem clar què podia passar amb els nens i nenes “diferents” a classe.

Segurament, jo acomplia amb més d’una de les característiques fora de la norma i només era qüestió de temps acabar sent una nova víctima. Parlar amb el meu amic em va fer remoure una època fosca, de callar per no donar-li més importància i de somiar amb que tot allò s’acabaria tard o d’hora. Recordo amb claredat l’alleujament que sentia en arribar a l’oasi de casa meva, al refugi de la meva família. Però també recordo la sensació de por quan els dilluns al matí sonava el despertador i havia de tornar a l’infern.

Vaig ser afortunat perquè, en el curs on ho vaig passar pitjor, teníem un tutor gens tolerant amb qualsevol cosa estranya que pogués veure. A més, el curs següent va haver-hi un moviment gran d’alumnes entre classes i el grup que me la tenia jurada es va dispersar i/o oblidar de mi.

El cas és que, tornant al present, vaig intentar comparar el que podia estar patint aquella alumna i el que jo mateix havia passat: el que per mi s’havia circumscrit a l’escola i els seus horaris, ella ho podia passar en qualsevol lloc i moment; el refugi segur que per a mi havia estat casa meva, potser era l’àmbit on ella rebia pitjors atacs… Avui dia, l’assetjament escolar ha esdevingut un mal potser encara més invisible per als adults i actiu les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana.

Crec, en definitiva, que el cyberbullying és un fenomen complex que requereix més atenció i on professorat i famílies han de treballar molt ben coordinats per prevenir, detectar i posar-se en marxa davant de qualsevol indici.

Jordi Inglada
Historiador i documentalista

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Si els vols rebre al teu e-mail escriu-nos a noticies@clubcortum.org


Share