Un catalanisme del segle XXI? (II)

És bo que ens acostumem a considerar les dinàmiques nacionals com a expressions locals de les grans tendències internacionals, d’allò que Thomas Piketty anomena «l’economia-món». Sense ignorar les característiques particulars de cada país, però sabent que la seva força es manifesta impel·lida pels corrents globals. El«procés» cavalca, evidentment, els desajustos del model territorial tal com s’ha anat configurant a partir d’una lectura, sovint restrictiva, de la Constitució del 78. Però haguera estat impensable sense la gran recessió del 2008 i tot el que aquesta crisi ha desvelat, arrencant-nos bruscament del somni d’una«globalització feliç».

La desregulació liberal ha conferit un poder immens a les corporacions, ha fet créixer exponencialment les desigualtats arreu del món i ha accelerat el canvi climàtic. El desenvolupament monstruós del capital financer situa l’economia mundial en un clima d’inestabilitat permanent. Els canvis vertiginosos en la producció, les noves tecnologies, la internacionalització de les cadenes de valor… han situat el moviment obrer davant el repte d’una reorganització que encara és lluny de resoldre. A hores d’ara, pesa poc en els esdeveniments. La capacitat decisòria dels Estats s’esvaneix i, amb ella, l’enquadrament de les societats per part de les elits tradicionals. Vet aquí el marc en què sorgeix l’actual onada de moviments nacional-populistes: l’Amèrica blanca de Trump, el Brexit, la protecció social per als «de casa» en la Itàlia de Salvini, mestissa com totes les metròpolis… El «procés» forma part d’aquesta onada.

Essencialment, es tracta d’una reacció insolidària de les classes mitjanes d’una de les regions més riques d’Europa que, atemorides davant la perspectiva de la decadència, creuen que els anirà millor separant-se de les regions menys desenvolupades. Naturalment, hi ha més factors, matisos, etc. Tanmateix, sense aquesta dinàmica social de fons, el «procés» no hagués tingut la força ni les característiques que ha revestit.

Però, aquestes dinàmiques impliquen un replegament. Més ben dit, una temptativa de regressió. Alhora impossible i corrosiva per a la democràcia. El catalanisme «domava» els nacionalismes, els diluïa en dosis digeribles i permetia a una societat complexa tirar endavant. Com a poc, ho ha permès durant tot un període. La crisi de la globalització ha bufat amb força sobre les brases d’un nacionalisme que covava en les xarxes clientelars del pujolisme, en els somnis inconfessos d’una part de la petita burgesia o en els enyors de la menestralia.

L’incendi ha calat foc a la casa comuna de la convivència ciutadana. Caldrà veure si els estralls han afectat l’estructura i els fonaments. Caldrà veure si és possible aturar un procés que ens empeny cap a una divisió cantonal del país – semblant a«l’antipàtic model belga», com diu l’Antoni Puigverd.

Alguns indicadors ho fan témer. Els lectors de diaris com «La Vanguardia» o «El Periódico» s’informen a través del mateix mitjà i comparteixen els respectius espectres ideològics. Doncs bé, els lectors d’ambdós diaris voten, en una proporció propera al 80%, partits independentistes – o bé contraris a la independència – segons que siguin assidus de l’edició en català o en castellà d’aquests rotatius. L’adhesió a l’independentisme augmenta també com més gran és el nombre de cognoms tradicionals catalans.

Davant d’aquests símptomes, s’haurien d’encendre totes les alarmes. La llengua catalana ha deixat de ser un factor d’integració – i un bé cultural desitjat per les classes populars com a motor d’ascens social. L’oposició dels dos nacionalismes – el que representa l’independentisme i el que atien partits com C’s – està convertint les llengües en banderes, en el sant i senya de comunitats que tendeixen a diferenciar-se i disgregar-se. Aquesta pinça està deixant sense aire el catalanisme. Potser definitivament. Per a les noves generacions, el catalanisme no significa res. La seva evocació suscita fins i tot malfiança entre la gent dels barris populars. Els «colons involuntaris del franquisme» –i elsseus fills –es veuen empesos a abraçar una forma irada d’espanyolitat.

La contradicció, explosiva, del moment que vivim, a casa nostra com arreu, és aquesta: l’actual etapa de la globalització no deixa cap marge per a una marxa enrere. I, tanmateix, el vertigen i les ferides socials que provoquen la desregulació i el desgovern fan que milions de persones, aquí i allí, intentin amb força el retorn al passat. Un retorn impossible. Un passat idealitzat. Ningú pot desconnectar l’economia de Gran Bretanya, ni retornar-li la grandesa de l’imperi.



Aquest és el segon dels tres capítols de la intervenció de Lluís Rabell al debat celebrat l’11 d’abril a l’Ateneu Barcelonès organitzat per l’associació Portes Obertes del Catalanisme, on també van intervenir Jordi Font i Montserrat Surroca.
Share