Un catalanisme del segle XXI? (I)

Hi ha un futur per al catalanisme? Vet aquí la qüestió que convindria plantejar. O, més ben dit: allò que hem conegut com a catalanisme, segueix tenint sentit avui en dia? Pot ajudar-nos a sortir de l’atzucac en què ens trobem?

Els consensos polítics del catalanisme – val a dir, una certa visió de país, oberta i integradora, capaç d’establir un marc de convivència i un horitzó de progrés social – han saltat pels aires, fets miques per la irrupció del procés independentista. Sovint, hem sentit a dir que l’independentisme venia a ser la culminació lògica del catalanisme, la seva «fase superior i última». Si acceptéssim aquesta filiació, podríem dir – seguint amb la terminologia marxista clàssica – que l‘independentisme sorgeix del catalanisme com la seva negació dialèctica.

En primer lloc, perquè l’independentisme gira l’esquena a Espanya, la considera aliena i hostil – fins i tot de manera«congènita». El catalanisme, per contra, pretén ser una aportació al mirall de la diversitat plurinacional d’Espanya, un agent de concòrdia i d’avenç democràtic compartit. El catalanisme té ànima federalista. En moltes de les seves manifestacions és reconeixible la petja de fraternitat que hi ha imprès el moviment obrer. Sense això, el catalanisme no hagués tingut capacitat d’incidència en la vida política.

I, en segon lloc, perquè el catalanisme – concretament, elcatalanisme popular, hegemònic sota la preeminència de l’Assemblea de Catalunya – no pretenia exaltar una identitat assimiladora, sinó fer una proposta nacional i de ciutadania a una societat diversa. Una proposta capaç d’absorbir la seva riquesa i de fer que la llengua i la cultura singulars de Catalunya, arraconades o malmeses durant llargues etapes de la seva història, fossin desitjades, abraçades com un bé preuat per a tothom, potenciant així la seva expansió. I això, sense menysteniment de la parla castellana, llengua de presència secular, vehicle i part integrant de la pròpia cultura catalana.

L’independentisme ha suposat la cancel·lació d’aquests paràmetres. Els tripartits d’esquerres han estat, de fet, els últims governs que s’han definit com a catalanistes. I podríem afegir que el malaurat Estatut de 2006 – més enllà dels encerts i els errors que van marcar la seva trajectòria – ha estat també la darrera aportació del catalanisme polític. Perquè fou un intent d’eixamplar l’autogovern, certament. Però també a causa d’un tret molt característic – percebut, a la seva manera, pel mateix Tribunal Constitucional quan retreia a l’Estatut una voluntat de reforma encoberta de la Carta Magna: l’impuls federalitzant.

El trànsit del consens catalanista a l’aspiració a la independència no resulta, però, del fracàs de la reforma estatutària – tot i que hi ha jugat un paper desencadenant -, sinó fonamentalment d’uncanvi d’època. El catalanisme és fill de les transformacions econòmiques, socials, polítiques i culturals de finals del segle XIX i del segle XX. Gràcies a una decisiva influència de les esquerres, va adquirir un fesomia vertebradora durant la transició i al llarg de les dècades següents, assentant les institucions catalanes en una societat mestissa. I dibuixant, des d’aquesta realitat, un horitzó de progrés nacional compatible amb el marc de la Constitució Espanyola.

En tant que moviment de masses, per contra, l’independentisme «realment existent»,aquell que s’ha anat configurant perdecantació a través del «procés»desballestant i transformant els mateixos partits que l’hanimpulsatés fill de la globalització. O, més ben dit, de la crisi de la globalització neoliberal.


Durant les tres properes setmanes publicarem la intervenció de Lluís Rabell al debat celebrat l’11 d’abril a l’Ateneu Barcelonès organitzat per l’associació Portes Obertes del Catalanisme, on també van intervenir Jordi Font i Montserrat Surroca.

Share