Tornarem a viatjar

Per a qui el viatge és una forma de vida. Per a qui conèixer altres cultures i empapar-se dels seus valors és tan necessari com l’oxigen que respirem, aquesta pandèmia ens està recolocant i fent replantejar moltes coses.

Per a mi el viatge és aprenentatge, és creixement personal, és confiança en la vida, en mi mateixa i en les persones; és fondre’m amb la naturalesa més salvatge i recarregar-me amb la seva energia. Parlo d’una necessitat que va més enllà de la desconnexió diària, que entronca amb connexions més ancestrals i que em retorna a l’essència. Però el viatge també és, i de forma importantíssima, conèixer l’altre, interacturar-hi, aprendre’n i conviure-hi, descobrir noves cultures i diferents maneres de pensar i de funcionar. En aquest sentit, viatjar és, sens dubte, un dels millors antídots contra el racisme i la xenofòbia.

Ens trobem immersos en una crisi mundial, una pandèmia que ens fa replantejar fins i tot les nostres relacions més essencials. Estem ara ja semi confinats però encara no sabem quan podrem tornar a moure’ns pel món. Cada país, cada continent, segueix el seu ritme malalt. El turisme pateix, s’han anul·lat la majoria de vols, algunes companyies aèrees han caigut. Els preus low cost no tornaran, almenys en molts anys, n’estic segura. I haurem de prendre mesures que probablement encareixin el viatge.I aquesta és una arma de doble fil. Perquè si bé el nostre planeta agrairà la disminució de trànsit i moviment aeri i contaminació, també és evident que s’acaba la democratització dels viatges, i amb ella la possibilitat de coneixença de l’altre, del desconegut, que és sens dubte la millor arma contra un racisme que s’entesta en destrossar-nos la convivència un dia i un altre. Si no hi posem remei, viatjar tornarà a ser, parlant clar i català, cosa de rics. Creixeran de nou les diferències socials i els qui menys tenen es veuran més reduïts al seu petit reducte vital on maldaran per sobreviure. Sembla una visió apocalíptica, però no ho és, i demanda que els governs comencin a pensar-hi amb urgència. Viatjar, conèixer, descobrir l’altre és una de les principals fonts de riquesa i convivència. No fer-ho és caldo de cultiu de la intolerància.

Per a qui el viatge és una forma de vida, aquest no serà més que un entrebanc que ens obligarà a reinventar-nos. No tornarem a viatjar com ho fèiem fins ara almenys durant molt de temps. Quan podrem tornar a l’Àfrica que cada cop acusa més la sequera, on no sempre l’accés a l’aigua és possible, on la higiene no és bandera en llocs rurals? No ho sabem, però sí tenim la certesa que hi tornarem, que ens reinventarem, que haurem de buscar, probablement, noves maneres de moure’ns, prendre precaucions que fins ara ni contemplàvem; però tornarem a viatjar, tornarem a reapirar l’aire de la diferència i a aprendre de cultures ancestrals i sàvies que tenen molt, moltíssim per ensenyar-nos.

Però què passarà amb tot el gruix de població que ja no podrà accedir a vols ni allotjaments econòmics, que no podrà curar el mal del racisme amb l’experiència viscuda? On quedarà la igualtat en aquest àmbit tan essencial en una societat cada cop més intransigent? Aquí és on rau la clau de volta de tot, i és urgent que governs i institucions internacionals hi posin remei abans no sigui massa tard.

Iolanda Pàmies Rimbau
Periodista i escriptora
@iolandapamies

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Share