Sr. Torra: la pobresa infantil no és simbòlica a Catalunya¡¡

El passat 19 de octubre es va fer públic l’informe del Centre d’Estudis de Opinió de Catalunya on es valorava el recent debat de política general. Ves per on, que l’estudi ens ha dibuixat diferents consensos de la ciutadania envers el seus representants. El primer marcador que indica la fatiga dels ciutadans cap als discursos del seus electes, és que aquest debat va ser molt menys seguit que d’altres en anys anteriors. La dada potser més important es que el 85% diuen que la disputa política es va centrar en picabaralles, i no en els problemes dels catalans.

Van suspendre el debat en general i a tots els polítics en particular. De fet quan es pregunta qui ha guanyat la resposta més repetida va ser que ningú -amb un 45%-  i desprès -amb un 25%- venen els que van respondre no ho sabien.

Aquests consensos que es recullen en la instantània del CEO, reflecteixen potser el esgotament de la gent pels discursos virtuals i una demanda de que en l’agenda del govern es faci palès l’impuls cap ha els problemes reals del país. De fet, contrastant la presentació de l’estudi del CEO, el dia 17 va ser el Dia Mundial per a l’Eradicació de la pobresa i tanmateix va ser el dia que van surar las dades de la vergonya en tot l’Estat i a Catalunya. Podria parlar-ne de moltes dades però em centraré en una que en sembla urgent que el govern la posi com una de las primeres prioritats. A Catalunya  la pobresa infantil en el 2017 es va incrementar en 10,6%.

Anem a pams. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, al 2016 n’hi havien 348.600 nens i nenes en situació de risc de pobresa o de exclusió social, doncs bé, si mirem las dades del 2017 veiem que s’incrementa en un 10,6% la població de nens i nenes que queden en la mateixa situació de vulnerabilitat, es a dir que el 2017 tot hi que des d’alguns sectors inclòs el govern ens repeteixen contínuament que a Catalunya es va créixer un 3,1% i per tant la economia a Catalunya estava creixent de forma solida, el cert i veritat. és que l’any passat 37.000 nens amb les seves famílies no van tenir prou recursos per afrontar les despeses i cobrir les necessitats mínimes familiars. Així doncs, ens trobem que a Catalunya el 2017 385.600 nens i nenes estan en risc de pobresa o exclusió social. Dit d’una altra manera el 27,7 % d’infants a Catalunya es troben en aquesta circumstància, o sigui, cada vegada més se esta construint una societat amb més desigualtat, on la pobresa no es més que un símptoma de la malaltia. La pregunta seria si no és prou engrescador com a fita baixar aquestes dades, que no han parat de pujar els darrers  anys i tenir els infants a Catalunya com un bé col·lectiu, és a dir, que els nens i nens amb situació de vulnerabilitat no siguin obligació exclusiva de las seves famílies, que sigui també un objectiu de la Generalitat atendre’ls, entre d’altres coses perquè a tota societat ens convé que els seus infants creixin amb mateixes oportunitats per ser-hi adults productius i no fracassos col·lectius que acaben sent càrregues difícils de reconduir, com per exemple se ha vist en els barris de extraradi de París o Londres on molts dels adults han patit infanteses complexes i no han trobat resposta per part de la societat,  generant en ells una desafecció cap a ella.

Tot i això el Govern de la Generalitat destina només un 0,8% dels pressupostos per a polítiques d’infància. Tenint en compte que la mitjana estatal es troba en un insuficient 1,4 i l’europea en un 2,4. Per fer-nos una idea, cal dir que els països que es prenen seriosament les polítiques d’infància destinen fins a un 3% o un 4%.  com ara fa Dinamarca. Per què, què és ser un infant pobre?,  diu l’Alto Comisionado para la Pobreza del Govern central Pau-Mari Klose, que ser un nen o nena pobre vol dir fonamentalment perdre’s coses o experiències de capacitació, vol dir una família amb estrès econòmic i un clima familiar negatiu. És viure en una família que no pot fer front a factures o activitats extra escolars, vol dir llars on els seus fills estan mal nodrits que no vol dir desnodrits, no es tant que no mengin, sinó que ho fan mal ment. Són famílies que els és impossible escolaritzar el seu infant a la guarderia atès el seus preus.

Aquestes, com altres experiències o oportunitats, són el que fan que, per exemple, els adolescents que no han tingut estímuls en las seves llars o que no van poder accedir a la escola infantil tinguin un índex de fracàs escolar molt més alt que els que van poder accedir-hi, es a dir , que las escletxes cognitives comencen des que són petits i les cicatrius perduren en tota la seva vida. Tal com explica Gabriela Jorquera de Save the Children, tenen també un problema de reconèixer el seu estatus, la qual cosa fa que no facin comunitat i lluitin tos  junts pels seus drets vulnerats en molts casos. Els pobres diu Gabriela no tenen relat perquè els hi costa reconèixer la seva condició a la que normalment diuen que es una situació dolenta passatgera, tot hi que sigui una emergència en la que s’han trobat tota la seva vida. Per ells, reconèixer el seu estatus és veure prejudicis, i no més ho fan quan la realitat, com ara no poder fer front el lloguer del seu pis o tinguin dificultats per comprar aliments pels seus fills, és aquí quan  els pares encenen totes les alarmes. És per això que hauria de ser prioritat per a qualsevol societat fer-ne front a aquest problema que no para de créixer en el nostre entorn més immediat, i al que no podem girar l’esquena durant més temps deixant perdre el talent i oportunitats que la nostre societat pot generar invertint en la  seva infància.

Quan es parla d’identitats es pensa en el particular o propi descuidant així la vessant social o els drets comuns de la ciutadania, quan els representants d’un país els hi parlen de identitats la seva gent tendeix a anar-se’n cap a els extrems, si ho fan de polítiques socials la població conflueix en consensos molt més amplis en els que troben lloc per posar-s’hi d’acord; però es clar, aleshores es parlaria per exemple del darrer informe sobre el índex de desenvolupament de polítiques socials de l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, on s’indica que Catalunya es converteix en la comunitat autònoma que més ha retallat la seva despesa social des de 2009. La conselleria de treball i afers socials ha fet públiques les dades del primer any d’aplicació de la renda garantida de ciutadania, de les 69.197 que l’han sol·licitat només 5.043 han pogut rebre-la, poc més del 7% i 19.500 persones estan pendent de valoració. Que per l’anul·lació del ple ordinari del mes de juliol, les persones sense sostre o les víctimes de violència masclista no poden cobrar-la encara.

O la manca de desenvolupament legislatiu que afecta al col·lectiu de discapacitat, com ara la llei de llengua de signes catalana de 2010 o la d’accessibilitat de 2014 que encara no s’han desplegat. Qualsevol diria que al govern se li ha girat feina, tot hi que sembli dedicat més a actes simbòlics i a les seves ressonàncies. Hauria de tenir en compte, segons la foto fixa del CEO presentat el passat 19 de octubre que els ciutadans comencen a demanar també polítiques concretes i quotidianes. Com per exemple el 385.600 nens i nenes de Catalunya que haurien de ser 385.600 raons per dedicar-hi més temps a afers socials. Aquí és on trobaran probablement més consens que no pas a la república fatxenda, buida de tot contingut a la que el president ha dedicat bona part del seu temps.

 

Eugenio Sánchez Molina

@E_SanchezMolina 
Share