Som cultes

Els culpables són sempre els altres, especialment els mals catalans, aquests botiflers que no s’han sentit interpel·lats per un moviment que els exclou. Són una mica fatxes, ells, és clar. Com anem a ser nosaltres feixistes si som catalans?

Els fatxes són els que no venen a les nostres manis. Aquests que es neguen a venir són els que provocaran els aldarulls, si és que n’hi ha. Ja se sap, on van els espanyols sempre hi ha violència. I si de tant en tant hi ha cops de pal, la culpa és de la policia, que ens vol criminalitzar per tirar-los pedres i incendiar barricades.

Aquest és el nivell. I segurament gràcies a aquest nivell tenim al davant de la Generalitat un senyor que incita a la violència. Ens deixen anar aquesta mena d’arguments, més aviat consignes, mentre s’exclamen de què els nyordos es puguin sentir una mica ofesos. Quina barra!, diuen sorpresos, Com s’atreveixen? No som els catalans les víctimes i els oprimits? Doncs si ho som, vol dir que parlem del que parlem tenim tota la raó i s’ha acabat el bròquil.

És l’estrany raonament de qui sosté que dividir la societat no té conseqüències. I si les té, la culpa de res del que ha passat fins ara, o del que pugui passar en un futur, no serà en cap cas seva. Els nacionalismes mai la tenen. Com van els catalans a tenir culpa de res si són un poble culte i llegit, que estima la llengua i a més és model de civisme??. Són tan educats que fins i tot recullen els papers del terra després de tallar durant hores els carrers. I mantenen dignament la compostura quan els altres els insulten dient que són una mica supremacistes, total, si només han dit que tenen un sotrac a la seva cadena d’ADN. Sempre són els altres….

Un recorda una conversa mantinguda ja fa més 25 anys amb la vídua d’un soldat eslovè. Explicava que mentre enterrava al seu marit encara pensava que allò no podia estar passant, que no podia ser cert, que el que estava vivint no podia succeir a Iugoslàvia. No podia ocórrer al país amb més llicenciats universitaris d’Europa.

Alguns centenars de quilòmetres més al sud, Sarajevo vivia un setge sagnant dirigit per Radovan Karadzic, un psiquiatra que havia decidit utilitzar tots els coneixements adquirits a la universitat per fer una mica més dura la vida dels sarajevites, per fer que patissin una mica més, per terroritzar-los amb franctiradors, sovint vells amics que disparaven educadament, però sense manies, sobre els veïns i companys amb qui no feia gaire compartien algun vaset de vodka mentre parlaven de llibres.

Fins ben pocs dies abans de la guerra Karadzic vivia a una Sarajevo on no podia passar res, perquè era un model de convivència entre races i religions, i es passejava a les nits per les kafanas a llegir els seus poemes. Sens dubte un home culte i sensible, que no va tenir el més mínim problema en ordenar l’assassinat de 8.000 musulmans a Srebenica.

Anys després de la guerra, alguns recordaven la visió, mentre jugaven al tenis, dels tancs serbis tancant el cercle al voltant de la ciutat, però no tenia gens d’importància. Tot era cosa de polítics, no anava amb ells i la culpa sempre seria dels serbis, dels croats, dels musulmans, dels albanesos…. En qualsevol cas mai no seria seva. Sempre hi havia els altres. Tenir a qui donar la culpa de tots els teus mals i de les teves frustracions té un efecte alliberador.

No tenim consciència de quantes vegades hem estat prop del drama. I no ens passa pel cap que el risc encara no s’ha dissipat. Com ens ha de passar, si mai no l’hem sentit a prop?

De mentre seguim tibant la corda. Perquè som cultes, molt més que aquests botiflers, i ja no diguem res d’aquests espanyols. A més, no havíem quedat que tenim la raó de la nostra banda?. I així anem fent. Anem convertint als altres en coses. Sense que mai no ens doni per pensar que als anys 30 del segle passat, Alemanya era el país més cultivat d’Europa.

Santiago Moreno

Periodista

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *