Qui seurà a taula?

L’espai que dedica Còrtum a la memòria històrica s’anomena “la memòria per qui la treballa”, Treballem-la doncs, i en els seus diversos nivells.

HI ha una memòria llunyana i una memòria propera. De les dues en podem treure ensenyaments però, per la raó que sigui, aquesta segona no es fa servir gaire. Es pot, i de fet s’han fet molts llibres sobre el problema que significà, el juliol del 36, la cessió del poder per part del Govern, a un “poble” que si bé parà a molts llocs l’aixecament militar, debilità de mort a la República. En canvi, del que està passant per aquí els darrers anys, poques conclusions en treiem. L’allau de fets i emocions que el nostre país ens ofereix fa que uns i altres s’interfereixin i ja no se sàpiga bé de què o qui estem parlant. Poso només un exemple: el batibull que s’ha muntat amb la sentència del procés, sobre la que cadascú tindrà la seva opinió, i que passarà també a les lleixes de la història. L’ensurt diari  fa que no es recordin fets, protagonitzats pels mateixos personatges que ara ens fan llàstima, en els que es mentia a cor que vols, s’il·lusionava la gent amb falses expectatives i es prostituïen símbols fins aquell moment respectats i volguts per tothom, per exemple la senyera.

D’on prové aquest passatge actual, tan dolorós, de la nostra història? Per descomptat de la nefasta gestió d’algunes figures que són als titulars dels diaris, i sobre els que cal tenir-ne una visió amplia de la seva trajectòria. Però també de molts secundaris, que no sortiran als llibres ni se’n parlarà a les xarxes socials, i que van anar fent apostolat per viles i ciutats. Gent amb llengua fàcil i sense escrúpols, que etzibaven mentides a cor que vols, de dolç sentir per una ciutadania assedegada després d’anys de crisi i retallades, en bona part orquestrades pels mateixos impulsors de l’enginy. Semblava broma, però no ho era. Es prometia el que fos, fins a nivells que ratllaven la ridiculesa: des d’aeroports fins a pistes de bàsquet (he sentit a un representant del Cercle Català de Negocis, quan un espectador li va dir, “aquí al poble ja en tenim de pista”, i el va respondre “doncs en farem una altra, que al nostre president li agrada molt aquest esport”). Tot era permissible per inculcar la idea d’un món idíl·lic que qui ho promulgava sabia del cert que no era ni seria mai real. I, per descomptat, sostingut per  la fe cega en un líder, com s’aprecia en l’anècdota narrada.

La utilitat de la memòria històrica va més enllà de la curiositat per fets passats. És una eina imprescindible per encarar el futur, potser no copiant actituds i reaccions antigues, però sí traient conclusions dels efectes que produeixen en el seu entorn per evitar-los mentre encara es pot. Dic això perquè ara es parla de diàleg, una altra paraula en risc de destrucció. Es diu, encertadament, que el “procés” és un problema polític, i que per tant el diàleg entre els representants de la ciutadania ha de substituir el poder judicial. Ara bé: qui ha de formar part d’aquest diàleg? Per simplificar, es pot dir que la part “constitucionalista” i la part “processista”. En la primera: seria admissible que hi formés part en Mariano Rajoy, la desídia del qual va agreujar fins a límits intolerables la situació i la tensió emocional dels implicats? Oi que no? Doncs per la mateixa raó, no hi cabrien els qui des de fa vora de deu anys, han mentit i han engreixat un relat “dopat” des de la base. Podrien seure a la taula els qui, afamats de vots i enlluernats per la manifestació pro-Estatut, van triar el pitjor moment per llançar al poble català a una cursa sense arribada? En plena crisi, amb el poder fort del PP, era el moment d’un “ara o mai”? Era el moment del “tenim pressa”? Haurien de tenir un lloc els qui han creat un estat de psicosi tal que empeny el país a autolesionar-se? La memòria llunyana ens diu que saltar al buit acaba sempre malament; la propera, que no ens hem de fiar del paisatge que està dibuixat en un fi decorat de paper i xarxes socials, darrere el qual hi ha, com sempre, el buit.

Diàleg, sí, sempre i per descomptat. Però amb gent fiable i amb voluntat d’arribar a unes conclusions que, sense satisfer a tothom, siguin positives per al conjunt de la població, aquest concepte que, malauradament, el nostre president actual, no té ni tan sols mínimament assimilat.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share