Prioritzar la gestió a la retòrica

Tots sabem què és una falacia, un argument que sembla vàlid però no ho és. Un dels seus sinònims és “sofisma”, una paraula que es remonta a l’antiga grecia. Recordem els sofistes, “sophos”, sabis, que amb la instauració de la democracia grega, ensenyaven a parlar en públic a aquells que volien accedir al poder. Però si bé als seus inicis se’ls suposava intel·lectuals, als sofistes, perquè la seva tasca era ensenyar l’art de viure i gobernar, més endavant van començar a rebre critiques. Un dels més beligerants amb ells va ser Plató, que es queixava que ensenyaven a dominar la paraula, no perquè servís a la veritat, sinó per persuadir amb raonaments engañosos a la gent  perquè acceptés de grat l’interès del qui parlava.

Molt de temps després sembla que estiguem en el mateix punt. Les fake news, les trampes dialèctiques, les conspiracions inventades pel populisme están a l’ordre del dia i malgrat que ens hàgim pogut alegrar de la derrota de Trump, la realitat és que la divisió del país que ha ocasionat la seva manera d’actuar no es podrà solucionar en un dia. La conseqüència de jugar amb foc, és que al final t’acabes cremant.

Explicava el filòsof Bernard-Henri Levy que el populisme té dos teoremes principals: El poble sap el que vol i quan vol alguna cosa sempre té la raó.  Levy també alertava però: “falta que realment sigui ell qui ho vol, i que res obstaculitzi aquesta legítima pretensió”.

I aquí arriba el primer problema: Qui és el poble? I quins són els seus enemics? Els populistes han demostrat ser experts en generar alteritat i en el cas de Catalunya, s’ha aconseguit que una part del poble consideri que l’altra part no ho és. A Catalunya s’ha arribat a un punt en que l’enemic és tot aquell que expressi una mínima queixa a la gestió del líder. L’enemic és aquell que té esperit crític suficient com per qüestionar. Així són enemics els contraris a la independencia de Catalunya, botiflers, nyordos, traidors, però també ho són els equidistants, botiflers, traidors, federalistes, que no entenen que el motiu de tots els mals no és la mala gestió del govern, sinó l’estat opresor, l’Espanya que ens ofega.

Què passa en arribar la pandèmia? Que la gestió per força relleva al discurs, i quan la gestió ens mostra un govern que va de bunyol en bunyol, la gent es desencanta.  

L’efecte Illa es podría haver produït en certa manera per aquest motiu. El ministre de sanitat ha fet una gestió sòbria, estòica, sense estridències. Ha ensenyat a la ciutadania una manera de governar respectant la diferencia i treballant pel bé comú. Ha evitat els sofismes. És això el que valorarà a partir d’ara la gent?

Quina és la tàctica del qui no pot fer valdré la seva gestió? Cridar més. I parlen d’un 155 encobert, d’un muntatge de l’estat. I criden ens volen sotmesos i serem lliures. I ho criden partits polítics que demanen als seus votants oprimits que contribueixin amb aportacions mínimes de 1500 euros per a la campanya electoral i que garanteixen que acabaran amb els impostos de successions i de patrimoni.

I aquesta escalada de crispació la seguirem veient fins el dia de les eleccions. La qüestió és: Fins quan permetrem la ciutadania que ens prenguin el pèl? Podem apagar micròfons i valorar la feina feta?

Lu Pablo

Periodista

@lupabv

Share