Poca traça

A vegades, cal que una persona se sacrifiqui per un poble, però mai un poble ha de fer-ho per una sola persona.

Dic això perquè Catalunya, fins que unes eleccions intentin posar al timó a representants vàlids, haurà estat més d’un any en un atzucac, governada (és un dir) per  mers emissaris d’un poder que forçosament està fora del contacte diari amb les necessitats de la ciutadania. Mentrestant, la resta del govern s’haurà mantingut estèrilment dividida en tres sectors malfiats (ara ja només dos: la lluita final), mirant-se de reüll i fins i tot contraprogramant-se i negant-se el pa i la sal.

La pandèmia agreuja la situació, perquè les necessitats de la gent es van incrementant exponencialment, mentre l’atenció dels gestors està en altres manifestacions, legítimes però eixorques, estèrils.

Si el final de la presidència (és un dir) de Torra ha estat patètic, no ho és menys que s’hagi negat, fent tots els papers de l’auca, a convocar eleccions, malgrat haver-ho anunciat a principis d’any, enganyant-nos a tots per aconseguir uns pressupostos que ara ja són obsolets. 

I tot per a què? Doncs a l’espera que el seu mentor, l’amo de la veu que realment sentíem, aconsegueixi organitzar un partit a mida, presidencialista i continuador del clientelisme tan nostrat. I el resultat és que tot un país està penjat sobre l’abisme, sacsejat i empès per la COVID-19, però amb un creixent descrèdit de les institucions que li han de plantar cara, començant pel Parlament. No en va, una de les poques frases pròpies de l’últim president fou que li sobrava l’autonomia i la seva estructura i organització. El buit com a eina de futur?

La cosa s’agreuja atesa la poca traça que ha demostrat el líder de Waterloo en aplegar una organització mínimament coherent. La seva trajectòria, pobra i plena d’eslàloms porucs, s’ha caracteritzat per sembrar la discòrdia, per dividir i mai per unir; el seu perfil autoritari fa que s’engreixi més la llista dels “contra-mi” que dels “amb-mi”. Per tant, no sols és indigne i de mala fe tenir a tot el país en un parèntesi estèril, sinó que també és inútil: no en sap ni en sabrà mai de crear una estructura pensant en la conveniència de la gent i no en la confrontació, sigui aquesta intel·ligent (és un dir) o no.

Això no va d’independència, ni tan sols d’autonomia; tampoc de dretes o d’esquerres. Això va de traça que, pel que s’ha vist fins ara, va ben escassa. Però és que aquesta dinàmica d’enderroc permanent no hauria d’encaixar en les estratègies dels que volen una Catalunya totalment independent, fora d’Europa i el seu paraigua assistencial. La degradació volguda, buscada, de la convivència i el prestigi institucional, és el pitjor mal que se li podia a fer a una hipotètica possibilitat d’apropar-se a decidir sobre el futur de Catalunya, independència inclosa.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share