Parlem de la república

Per molts esforços en sentit contrari que facin l’expresident i altres, per molt que intentin canviar de to i s’arrecerin en els sentiments humanitaris de la població davant la llarga presó preventiva, tard o d’hora s’haurà de deixar el passat i encetar de nou el camí on s’hauran de trobar els que volen la independència, els que volen una sobirania forta dins la legalitat espanyola i els que volen rebaixar els somnis per poder controlar el dia a dia.

Hi ha hagut eleccions a dojo, i encara en falta una per poder assolir la serenitat suficient per conviure com sempre haguéssim hagut de fer-ho. Fins que aquestes no es facin, les posturetes, els acudits de poca fortuna, els atacs injustificats o grollers, encara prevaldran. Però després, d’aquí a uns mesos, arribarem a l’altiplà des d’on mirar el paisatge i agafar forces pels següents trams.

Mentrestant, pel que fa al govern central, s’han fet els deures: s’ha alliberat de la crosta que, amb la seva desídia, amb les seves maneres obsoletes de fer, va contribuir decisivament al malaurat període històric que hem viscut. Els d’ara ho faran millor o pitjor, però s’ha passat pàgina. Era necessari i s’ha fet. Però, i a Catalunya?

No entro en el tema jurídic, ni en la gravetat tant de les infraccions com de les penes. Simplement reflexiono i veig que, aquí, els qui segueixen portant la veu cantant són encara els mateixos que van generar el desori. No eren els sols culpables, a l’altra banda de l’Ebre van primer provocar i després gestionar amb els peus un conflicte que el poble no mereixia. Però els d’allí, de grat o per força, han perdut el protagonisme. Es podria fer el mateix des del costat indepe?

M’obre els ulls la denúncia que ha portat a Boris Johnson als tribunals per haver enganyat, sabent-ho, al públic anglès abans de votar el referèndum del Brexit. I aquí? No sols es va mentir (això sí, amanint-ho sovint amb un: “estic convençut…”), es van donar dades errònies o inflades i no es va voler donar un cop de timó en els moments claus, sinó que es va fer de la manera més sapastre possible. Es pot deixar en mans de qui té por dels tuits el destí d’un país? Igual que el Brexit, el que es pretenia fer era un pas irreversible (paràmetre clau però silenciat intencionadament), on un cop a l’altra riba, s’haguessin perdonat totes les atzagaiades en veure’s trepitjant el paradís. Quan decidim en unes eleccions legislatives ho fem amb xarxa; els resultats, per funestos que siguin, es poden corregir al cap d’uns anys (fins als Estats Units podran esmenar la gran relliscada), però en una DUI o en un Brexit no, no hi ha marxa enrere. Així que no es pot fer a la babalà.

Perquè de matusseria n’hi ha hagut per donar i per vendre. No fer cas dels serveis jurídics; permetre la fugida de la Sindicatura Electoral per evitar una multa (irrellevant davant els diners que s’estan gastant ara); publicar una llei de transitorietat que no hi havia per on agafar-la i que si s’hagués complert, ara ens estiraríem els cabells; empènyer a la població, nens i gent gran inclosa a enfrontar-se a una previsible violència (sempre refusable), mentre els convocants canviaven les regles del joc de l’1-O, per esmunyir-se i no donar la cara, malgrat que així es degradava encara més la ja precària homologació de la consulta. Imagineu quin element publicitari hauria sigut veure un policia estirant Romeva pels cabells, o a Puigdemont parlant enraonadament amb els guàrdies civils que anaren al seu poble? Hi hagué molt més interès a aconseguir una fotografia impactant que en donar una pàtina homologable a l’esdeveniment.

Algú dirà que tot s’hi val, que tot sacrifici és poc per assolir la república. D’acord si traiem el “tot”. Sacrificis n’hi haurà, com els que els hi fan fer als qui “el dilluns anaren al despatx”, i qui ho vulgui els podrà assumir, sempre que els conegui prèviament. Cal posar d’una vegada en clar què significa la república, quin cost (econòmic i social) pot significar i quines probabilitats hi ha d’aconseguir-la. No, no rigui lector o lectora: És imprescindible que algú digui clar a la ciutadania el que representa la república catalana i quines penalitats caldria passar per arribar-hi i durant els primers anys de la seva existència. Són informacions necessàries davant el vertigen del buit al qual s’enfronten els pobles que volen (o els hi fan) jugar-s’ho tot a una carta. Són una condició sine qua non per pensar en un ús honest del ja famós dret de decidir. Una consulta sobre un tema irreversible amb uns votants amarats d’emoció però sense els mínims coneixements ni la capacitat d’avaluar les conseqüències, és un suïcidi. Per la nació i pel conjunt de la societat.

Que hi ha un cost és cert. I també ho és que molta gent decidirà en un sentit o en un altre en funció de quin sigui. Decidir és un dret; fer-ho informat honestament també ho és, i òbviament previ al primer. Aquesta transparència és necessària abans de cap intent de referèndum. No es pot anar a votar enganyat, especialment en jugades irreversibles. I és clar que qui va enganyar una vegada no és la persona adient per arreglar-ho. Com més s’allargui la mística d’una utopia edulcorada, més remota serà la possibilitat de decidir amb coneixement de causa i honestament el nostre futur, sense arrossegar als qui no ho volen. El ciutadà corrent hauria de recordar Horaci, que a les seves Epístoles (1, 2, 14) diu; Quidquid delirant reges, plectuntur Achivi, o el que és el mateix: les follies dels reis les paguen els aqueus, o sigui el poble.

Sigui quin sigui el resultat del judici al Tribunal Suprem, el poble català mereix la veritat, i no la podrà creure de qui la va faltar en moments claus. Voler, estimar la república és legítim, però no que s’empenyi al compromís disfressant-la del que no és. S’hauria de celebrar un judici social, serè i basat en certeses, que només poden fer els catalans. Són ells, tot el poble, els que, desitjant-los-hi el millor, haurien de deixar sense veu els entabanadors del procés. Potser fins i tot, si ells s’apartessin per iniciativa pròpia (poden ser bons historiadors, advocats, periodistes o cambrers, però mai més líders polítics), les sentències judicials al TS serien unes altres i més benèvoles. Però en qualsevol cas, en els comicis al Parlament de Catalunya que tard o d’hora s’hauran de fer, el poble tindrà l’oportunitat de, gentilment, fer-los fora. Esperem que els partits ho tinguin en compte a l’hora de confeccionar les llistes. Serà el moment d’iniciar el tan reclamat diàleg pel dret a decidir.






Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *