Optimisme trencador front el pessimisme reformista

Vagi per endavant que faré cas del que diguin les autoritats sanitàries, que sortiré de casa amb mascareta, que compliré amb els horaris i protocols establerts;  que per mi no serà,  que no faré res que pugui  facilitar la propagació del virus.

Dit tot això no m’agrada el fet de “normalitzar” una situació anòmala, no accepto de cap de les maneres que sigui “normal” no poder abraçar a la meva mare,  no poder donar la mà a les meves amistats,  mantenir distàncies entre la gent o la impossibilitat d’acaronar un nadó …  davant d’aquesta situació em rebel·lo.

A la dècada del 80 Fait Popcorn  va constatar  que  a la societat nord-americana els individus cada cop socialitzaven menys, que s’anaven retirant a la seva llar convertint-la en un petit búnquer, a aquesta tendència la va denominar cocooning ,  encapsular-se, tancar -se dins el capoll. Molts ho consideraven exagerat, però la Popcorn no anava desencaminada. Pensem si no com han evolucionat i canviat les costums dels consumidors, l’aparició el comerç per internet, el servei a domicili… Aquests canvis no són ja una manera expressar una  necessitat de protecció en front d’un món cada cop més agressiu i perillós? I ara només ens faltava l’aparició del virus per que el cocooning hagi  arribat a les nostres llars. El “bitxo” ens ha posat la por al cos.  Tenim por a sortir i ens fa por el futur. I seguint les assenyades instruccions sanitàries ens quedem a casa.

Però una cosa és el que puguem pensar individualment, i l’altre el paper que hem de jugar com a societat. I aquí tenim moltes cartes a jugar. En primer lloc hem de tenir clar que la dreta i l’esquerra política no poden enfrontar, ni  ho faran, la situació de la mateixa manera. La dreta sempre actua més ràpidament, s’adequa als nous reptes i prioritza el mercat i el capital.  L’esquerra, en canvi, va sempre a remolc, s’ha de reunir, escriure, debatre, esmenar, tornar a debatre… i quan arriba a alguna conclusió sempre fa tard.

I aquest cop l’esquerra no pot fallar, ni perdre el temps:  el món tal com l’hem conegut fins ara està a la UCI , si se’n surt res ja no serà com abans i, per tant, ens calen respostes immediates. Una famosa frase d’en Antonio Gramsci  va com anell al dit per definir la situació: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.

I qui són els monstres? La dreta de sempre, en Trump, en Bolsonaro, en Salvini, l’Abascal, en Torra o en Casado,  els que miren la butxaca, els que privatitzen la sanitat, els del 3%, els que protegeixen els paradisos fiscals, els que fomenten  el treball en precari,  els de les retallades…

Tornem  a l’esquerra, quina ha de ser la seva aposta?  Doncs construir sobre nous fonaments, construir  més federalisme , més Europa; enfortir els serveis públics, més sanitat, més ensenyament, més garanties socials, dignificar els salaris.  Construir  una nova  Europa on la lluita contra el canvi climàtic sigui prioritària i on la transició ecològica sigui ja un fet, construir  una Europa on la recuperació econòmica redueixi la distància entre països del nord i del sud, una Europa solidària amb la resta del món. No podem forjar un societat on una part important quedi enrere. Hem de ser conscients que aquestes crisis, la pandèmia i la climàtica, les hem de superar entre tots, a nivell planetari. 

I per fer tot això primer de tot hem de guanyar a la por i guanyar-la significa treure’ns de sobre el pessimisme. Front el pessimisme cal optimisme. Recordem de nou a Gramsci:  el pessimisme és un afer de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat.

Ha arribat l’hora de l’esquerra, ha arribat l’hora de la voluntat. No podem  deixar que sorgeixin els monstres.

Enric Llorens
@enricllorens

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum.

Si tens interès en rebre els Àtoms regularment al teu correu electrònic, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org 

Share