Nostres

He passat per la plaça Universitat de Barcelona. Rètols de tots tipus, entre ells el ja famós: “els carrers seran sempre nostres”. I m’ha fet reflexionar.

Els mots “carrer”, “ser” són habituals, no preocupen, sempre hi haurà carrers, hi seran. Fins i tot el concepte de “sempre” és tant relatiu que no se sap ben bé quina és la seva volada. Ah! Però el “nostres”, aquests sí que pica.

Quan hi ha un “nostres”, vol dir que hi ha un “seus”, dividint sense remei el conjunt. Sembla que es tracta d’una prostitució del concepte. Perquè si parléssim de què els carrers són de tots, i aquesta totalitat parlés, faria servir la mateixa frase: “els carrers són nostres”.

Però no: en el context actual, el “nostres” vol dir que hi ha un grup, nombrós sí, però no tothom, que es considera amb una certa carta de titularitat de la propietat. Si, per exemple, una família diu: “aquesta casa serà sempre nostra”, voldrà dir que té algun document que dins la legalitat vigent li atorga la propietat, i que no té intenció de vendre-se-la, i la llei avala la postura. No serà vàlid, per molt que cridi, que algú, assegut al replà, vagi dient: aquesta casa serà sempre nostra, si no en té la titularitat.

El mateix pot passar amb els carrers. Assumim que una part de la ciutadania, coordinadament, fa que els carrers siguin seus. Trenquen el consens que ens diu que són de tots. I un temps després, satisfets amb les seves vies rodades, amb les seves voreres i calçades, decideixen canviar el color dels semàfors. “A partir d’ara, els semàfors, aquells que regulen els nostres, i només nostres, carrers, es regiran pel següent codi: “Es podrà passar en groc i ens aturarem quan veiem un taronja, mentre el lila significarà precaució”. Què es trigaria a tenir totes les ciutats, les nostres, col·lapsades per la quantitat de topades, accidents i atropellaments que generaria la nova legislació? Com s’ho farien els qui no estant registrats per rebre consignes, ignoren les noves disposicions? I els estrangers? Potser, fet el nyap, només hi hauria la solució de prohibir circular als altres, els no-nostres, o millor encara, fer-los fora de la comunitat.

No seguim per aquí que podríem prendre mal, a causa del desconeixement de les regles, volubles, del joc. Però ja que s’ha parlat de la plaça Universitat, proposo un suggeriment: Una vaga a la japonesa. En ella, els estudiants, es conxorxarien per estudiar el doble del que ho fan ara, amb l’objectiu d’assolir una matrícula d’honor en totes les assignatures a les quals es presentessin. Almenys, així, podran contribuir en el futur a l’excel·lència d’aquella república on no se circularà ni per la dreta ni per l’esquerra, sinó per la vora del mig. Potser alguns enginyers, assessorats per advocats de les noves i ben qualificades generacions, arribaran a la conclusió que els millors colors per als semàfors són el verd per passar i el vermell per aturar-se.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.

Share

2 respostes a «Nostres»

  1. Molt il.lustratiu aquest article. Els exemples de la propietat privada i dels semàfors, metafòricament emprats, ens aporten el fil conductor precís per entendre el que sería aquella “repùblica” i aquell “sol poble” que es venen com un tot col.lectiu,però que acabarien essent tutel.lats nomès per alguns. Autèntica democràcia!!

  2. Per la dreta catalana la paraula “nostre” és el pal de paller de la seva ideologia. No hi ha mitges tintes, o és seu o de l’enemic i fan el que calgui per que passi a les seves mans. I com un dels molts exemples de la propietat del país, podríem recordar el que va dir la Ferrusola quan el tripartit d’en Maragall va guanyar les eleccions a la Generalitat: “Ens han robat Catalunya!”.
    Un equidistant.

Els comentaris estan tancats.