No en el meu nom

Enguany ens hem tornat a quedar a casa l’onze de setembre, per que res del previst i hiperorganitzat ens cridava a sortir al carrer. Els actes s’han orientat a generar un nou engany emocional: crear un paral·lelisme entre l’exili republicà del segle passat i la situació actual dels líders polítics a la presó, en espera de la sentència pels fets de Setembre i Octubre de 2017. Per molt que abusem darrerament de la paraula «legítim», com si alguna llei divina o humana ens aportés llum sobre el que es acceptable o no, la tornaré a utilitzar ara per dir que no em sembla legítim, de cap manera, aquest paral·lelisme.

Intentar identificar la república espanyola de primeres del XX, la posterior guerra i repressió, la terrible postguerra i el règim franquista amb el que està succeint actualment a Catalunya, no només és mesquí, si no altament perillós. Confondre de tal manera a les noves generacions, traint la història i fer oblidar a alguns dels seus protagonistes o els seus fills i filles (en la vuitantena i cinquantena respectivament) que allò sí que va ser repressió, duresa fratricida, manca de drets humans i violència, és senzillament pervers i manipulador.

El que estem vivint a Catalunya, per la deriva interessada de la antiga CDC, desesperada per fer oblidar la corrupció sistèmica de la família Pujol i ramificacions i el finançament fosc i il·legal del partit, sí que és un «esperpent» Atiar les seves bases, fidels alhora que  ignorants pel que sembla, per anar al darrera d’una gran mentida orquestrada pels que millor saben mentir, ha derivat en un miratge col·lectiu utilitzant una tàctica ben senzilla, que sempre funciona amb una part dels catalans i catalanes: apel·lar al sentiment de víctima, vençuda per un ogre ben gros i dolent, que ens vol menjar perquè som molt bons… de fet, millors que ningú altre.

De cap manera vull menystenir a les persones, nascudes o no a Catalunya, de desitgen una república independent catalana. Això sí es legítim i, malgrat pot anar en contra de les tendències actuals a nivell global i europeu, dirigents amb responsabilitat podrien definir una ruta clara i viable, respectant la legalitat, utilitzant les regles democràtiques per transformar-la i aplegant forces i raons per tal de fer-la efectiva, quan sigui possible.

Cap progrés, cap avenç, cap millora important s’ha fet mai de forma senzilla i a gust de tothom. Però avui, 2019 i després de les formes pretesament subversives, els missatges falsos i incoherents i l’atac a les institucions i a la cohesió social de Catalunya, on la meitat de la seva població es catalana també, legítimament també en contra de la independència, avui he de dir que NO en el meu nom; ahir el carrer no va ser meu, la reivindicació era la meva; el segrest de la diada des de fa uns anys per la causa independentista és propi de abusadors i prepotents. Ara ja saben, per que ja ens han comptat varies vegades, que no son la majoria. Com també demostren els resultats de les darreres eleccions, generals i municipals, en les que la diversitat ideològica i territorial s’ha fet palesa.

Només tinc un desig: 2020 tornarà a ser la diada de tots i totes, per que començarem a treballar-hi des de avui per tal que així sigui. Ja que el president que hauria de ser de tots no ens esmenta, ni ens reconeix ni ens ofereix l’espai que ens correspon, farem el que calgui per que el carrer sigui també nostre el proper onze de setembre. En el nom de tothom.

Isabel Sierra

@IsabelSierraNav

Federalista

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *