Necessitem sindicats, però no aquests

Aquest any 2019 se n’han complert 100 de l’establiment legislatiu, per primera vegada, de la setmana laboral de 40 hores, després de prop de dos mesos de vaga i brutal repressió dels treballadors de la companyia elèctrica Regs i Forces de l’Ebre, de l’empresa La Canadenca. Transcorregut un segle, encara hi ha sectors i empreses amb jornades laborals interminables.

Durant dècades, les elits econòmica i política de la democràcia liberal van assumir, a cop de vagues i revoltes obreres, que una classe treballadora digna lluitava pels seus drets i mereixia un respecte. Va ser la qüestió social, des dels inicis de la industrialització, que va imprimir amb èpica emancipadora el relat de la lluita o confrontació de classes, relat que es va materialitzar en les lluites obreres dels segles XIX i XX.

Des de llavors els factors que han remogut els fonaments de la realitat social i laboral han estat molt nombrosos i faré especial menció a alguns que han portat el moviment obrer i l’acció sindical a l’estat servil en què es troben.

Un aspecte cabdal ha estat l’acumulació de poder de les elits econòmiques via acumulació de la propietat, atès l’escàs interès dels poders polítics per limitar-la, nul des de fa dècades. El major bé de què han disposat en exclusivitat ha estat l’apropiació i patrimonialització dels avenços cientificotecnològics de la humanitat. L’ús exclusiu de la classe privilegiada d’aquests avenços ha suposat l’absoluta dependència de la societat en ple de la seva tutela i lideratge.

No obstant això, aquesta tutela ha permès durant dècades que les societats funcionessin pràcticament com un tot vivencial, que la cohesió social fes llanguir la lluita de classes sota la important pèrdua d’identitat com a classe d’amplis sectors de la classe treballadora. L’anomenat Estat de benestar, construït sobre el pacte social de postguerra, va aconseguir que una part privilegiada de la classe treballadora passés a ser considerada classe mitjana en una societat en què la riquesa que acumulava l’elit econòmica, desbordava el seu recipient patrimonial via redistribució.

En aquesta il·lusió de capitalisme de rostre humà, de fi de la història i dels relats emancipadors, ens van bressolar els clarins patris, just fins al moment en què el sistema que va fer possible els anomenats 30 anys gloriosos va tocar sostre via pèrdua de taxa de guany de les empreses. Llavors va reaparèixer el liberalisme econòmic depredador.

Sota el neoliberalisme el poder econòmic va trencar unilateralment el pacte social i ensinistrar a bona part de la classe política, i va  aconseguir fins i tot que la socialdemocràcia es tornés social-liberal a través de les anomenades terceres vies polítiques. Felipe González, Tony Blair o Gerhard Schroeder van reconduir les societats al servilisme voluntari.

Encara que també hi va haver terceres vies que van influir en els sindicats i els van burocratitzar, fent-los servils i proclius a la concertació amb uns poders polítics i empresarials que fa dècades que humilien treballadors i treballadores. Sindicats que han escorat cap a les pràctiques de gestió del sistema des de la gestió de plans de pensions de capitalització, d’ETT, de formació ocupacional, etc. Si segueixen com ara, els grans sindicats seran el que Ulrich Beck anomena categories zombis pel que fa a la seva funció original com a instruments d’emancipació de la classe o les classes treballadores

Avui els sindicats s’han transformat substancialment, no són els mateixos que els que van liderar les lluites obreres que van aconseguir els drets que ens assisteixen. Haurien d’exercir una pràctica de lluita sindical combativa, de confrontació amb l’actual sistema depredador de les formes de vida i relació al planeta.

Una de les mobilitzacions més urgents, davant el problema d’atur i precarització de l’ocupació, és que els sindicats assumeixin realment la seva centralitat en la lluita per l’emancipació de les persones treballadores. En aquest sentit cal recuperar l’esperit dels treballadors i treballadores de La Canadenca, impulsant la lluita sindical i social per la disminució significativa de la jornada laboral, per aconseguir la plena ocupació davant els reptes del treball globalitzat i de l’avanç tecnològic, cibernètic i robòtic.


Antonio Fuertes Esteban

Presidente de Attac Acordem

@anfues

Share