Nadie lleva lazos por ellos

“Nadie lleva lazos por ellos”. Un títol provocador en els temps que corren, tant que les habitualment tranquil·les xarxes socials del Teatre la Gleva es veuen trasbalsades per les queixes i els insults de defensors dels llaços grocs, que es prenen el tema com una qüestió personal. Ignoren que l’ànima d’aquesta recomanable obra teatral interpretada pel Pedro Cánovas i dirigida pel Pep Molina, és el Pare Manel, un home que porta des del 1975 treballant per intentar que els reclusos pugin tenir una vida digne d’aquest nom i que no es treu el seu llaç groc del pit ni quan es va a dormir.

El Pare Manel recorda que això de la presó preventiva no ve d’ara i que les principals víctimes són gent que viu a barris que són nostres, de tots, encara que no els vulguem veure. Persones que van tenir la mala sort de néixer a un lloc equivocat i en famílies equivocades.

Ningú es va preocupar mai de la seva situació fins que van compartir-la amb personatges cèlebres, els corruptes de Madrid, com en Bárcenas, o els corruptes d’aquí, com en Millet. Una preocupació que arriba al paroxisme amb els polítics presos. Però d’alguna manera, aquells que ja hi eren en aquesta situació segueixen sent ignorats.

La majoria de les persones empresonades no es poden permetre un advocat de renom, el més habitual és que tinguin un d’ofici al que coneixen cinc minuts abans de que se celebri el seu judici. Parlem de persones que poden ser allà tancades més de 15 anys sense saber ben bé per que hi són. De persones que, de vegades, ja han complert la seva condemna però que en alguns casos i per les seves condicions, segueixen allà reclosos perquè fora no hi ha qui els reclami.

Un problema especialment  greu en el cas del centenar llarg de discapacitats que hi ha a les presons. Gent que no entenen res del que els envolta, víctimes de la més gran de les indefensions. El Pep Molina recorda un cas concret, el d’un home amb microcefàlia, un home amb un caparronet petit, un home que segurament no veurem mai. Són persones que, probablement, no tenen el seu lloc al carrer, però tampoc a una cel·la de Quatre Camins.

Un tema complex que segueix  amagat i que va molt més enllà de la qualitat d’un menjar que algun dels presos mediàtics qualificava de flatulent, sense saber que posava més de manifest la seva frivolitat que el seu indubtable patiment. Al cap i a la fi, el que és cruel pels presos benestants i coneguts, també ho és pels altres que hi són allà en unes condicions no menys dures.

Estem perdent l’oportunitat d’obrir un debat seriós sobre la presó preventiva . El més greu és que en evitar-ho, el que fem és posar de manifest que encara n’hi ha ciutadans de primera i de segona. O, potser pitjor, que la propaganda ha substituït per complert l’anàlisi de la realitat que ens envolta. Probablement siguin les dues coses.

Jaume Moreno
Periodista
@emetent

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org 

Share