Moltes gràcies, Sr. Torra

No va ser vostè, efectivament, el que ens va portar fins aquí. Hereu de les aspiracions d’un il·luminat aspirant a reietó d’un país tant excels –mirant sempre cap el melic- es va trobar amb la guerra ja muntada; tal com ens deia l’admirat Perich “gràcies a la guerra un no només pot morir pels seus ideals, si no que fins i tot pot fer-ho pels d’un altre

Reconec que sento simpatia per les actituds quixotesques, pel romanticisme que destil·len i la tossuda convicció de que la realitat creada als nostres cervells és tant vàlida i verídica com la autèntica. Els gegants son tant apropiats per a justificar els greuges… Es tant fàcil ser estimats quan ens mostrem petits, víctimes i incapaços de superar l’abús dels altres…  Thomas Mann ens avisa de les qualitats pròpies del conflicte –real o creat- quan ens diu: “la guerra és la sortida covard als problemes de la pau”

Teníem Catalunya feta un desastre després d’una ferida narcisista important –a nosaltres que ens afecta tant que no ens considerin els millors- quan es va rebutjar el nostre desig de més autogovern, al 2010.  Els gegants varen tornar a aparèixer; potser eren molins, potser si ens haguéssim acostat més o fet cas al bo de Sancho…. Però lluitar sempre ha estat més llegendari; que li diguin al Sr. Mas que va sentir el vent de la indiferència de Rajoy bufar sobre la seva ira i va tenir prou – qui s’atreveix a fer-li el buit a ell, tant de temps esperant- per organitzar ràpidament l’entramat de greuges i socialitzar la seva frustració amb tot el país.

Es clar que li va anar molt be també, en aquell moment en que alguna cosa semblava que sortia per sota de la catifa d’algun jutjat… A fi de comptes, “un estat de guerra només serveix com a excusa per a la tirania domèstica”, ens diu Solzhenitsin. I la tirania domèstica a la que els hereus del “pujolisme”, ufanosos tots ells d’haver tingut problemes amb la justícia –com a indiscutible mèrit en el currículum vitae- ens han sotmès aquests darrers vuit anys, ha estat tant lesiva, tòxica i corrosiva que, a dia d’avui, els espectacles als que hem d’assistir aquesta setmana al nostre Parlament fins i tot ja no ens fan nafra.

I es que “quan els rics fan la guerra, son els pobres els que moren” Sartre dixit. Per que dominen el tauler del joc, tenen les millors armes i guarden els guanys en cofres ben amagats, fora de perill; poden contractar els millors defensors, fer caixes de resistència –per que tota guerra s’ho val- i demanar a tota la cort i el poble enfervorit que els salvi, a ells, que tant han donar per mantenir la moral de les classes fidels ben alta.

Però Catalunya pateix, ja ha patit prou i vostè sap que, si “una era construeix ciutats, una hora las destrueix” igual que va pensar Sèneca en èpoques no tant distants de les nostres. I construir es el que toca a un govern, vostè ho sap, jo ho sé i ho sap tothom. No hi ha miratge que sostingui un anhel que va semblar a tocar, o potser va ser el desig, que tanta força te quan el que t’envolta és tant fosc.

Gràcies, Sr. Torra per posar punt i final –amb la seva desobediència tant petita, tant infantil, quasi una rebequeria- a aquest trist període de Catalunya. Deu haver llegit en Orwell i sentir-lo aconsellar-li, a cau d’orella, “la manera més ràpida de finalitzar una guerra es perdre-la”

Isabel Sierra

@IsabelSierraNav

Federalista

Share