Les abelles

Què pot un jubilat enfront de Goldman Sachs? Quin pes té una assemblea de veïns davant el cínic i despectiu somriure del governant? Quin recurs li queda a l’obrer acomiadat injustament? Què pot fer el ciutadà d’una població contaminada, més enllà de comprar-se una mascareta que podrà fer servir per Carnestoltes?

Pot semblar banal aixecar una pancarta. Fa mandra anar al CAP protestant per la seva tancada. Fer sentir la pròpia veu sembla no tenir rendiment polític ni alterar la història. Les grans forces retrògrades se’ns presenten omnipotents, mirant-nos amb menyspreu. Cada cop són més fortes i ens roben impunement el que ha costat dècades construir.

La cara d’en Trump és ofensiva, i per diverses raons. La primera, per despectiva, la segona per agressiva. Podríem trobar diversos qualificatius més. Però tots estarien sota el paraigua de l’arrogància d’un “mindundi”. Que algú la capacitat del qual no excedeix la duració dels seus arrogants tuits (potser fins i tot preocupat per l’ampliació de caràcters, que l’obliguen a pensar més enllà dels 140) tingui a les seves mans el futur del planeta, esgarrifa. Sí, és poderós, molt poderós. Per a ell, nosaltres no som, no existim (Los nadies: los ningunos, los ninguneados, com diu Galeano). Un rictus de suficiència perdonavides semblant també es van multiplicant entre presidents i acòlits, portantveus i caps de brot. Quan això passa, i passa, en el nostre país, encara dol més. Ens perdonen la vida que no ens reconeixen en la seva dignitat. I malgrat tot hi som, i som molts. Imagineu que atès que no s’ha aconseguit la unitat de l’esquerra, s’aconseguís la dels “damnificats per l’estultícia i les picabaralles polítiques”. Potser no ens escoltarien, però ens sentirien. Potser no ens mirarien, però ens notarien alenant al seu clatell.

Estem tips, també cansats. Per això, quan  s’imposa el desànim, convé llegir aquesta cita, del 1944, de Jean Paulhan, un intel·lectual pioner en la Resistència francesa als nazis: “Pots aixafar una abella amb la mà fins a  asfixiar-la. Però no s’asfixiarà sense abans picar-te. Això gairebé no és res, diràs. Però si no et piquessin, les abelles ja s’haurien extingit fa temps”.

Dedicat a tots els que segueixen indignats sense dir-ho, ofegant abans de sortir el crit de “ja n’hi ha prou”. Per a ells sí que tenen sentit les paraules, tan desafortunades en altres boques: Au, vinga, premeu!

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share