L’electricitat i el lampista

Senyor que ocupa la  molt honorable presidència de la Generalitat,

Haig de dir-li que no sé si vull la independència de Catalunya. No em puc definir atès que ningú me n’ha explicat equànimement els avantatges i els inconvenients. El que sí que afirmo és que la colla que va engegar aquell procés no sols ha propiciat un govern inepte i una gestió patètica de la gravíssima crisi actual, sinó que ha estat el principal escull perquè el poble català avanci solidàriament cap a una major llibertat i dignitat.

Aquests conceptes, que han estat tendenciosament utilitzats per vostès, són i seran les directrius que tot col·lectiu ha de tenir. La llibertat i la dignitat, no volen presses ni manipulacions, no es poden atribuir a una parcel·la d’addictes ni utilitzar-les per fer-ne retrets a qui no combrega amb ells. Són valors universals dels quals ningú se’n pot apropiar, i molt menys cap defensor de la confrontació com a forma de viure.

Si anys enrere semblava utòpic assolir la independència (per cert, que significa independència en el món d’avui?), amb la situació mundial que es viu  avui simplement és un malson. Per tant, tots els exabruptes, totes les gesticulacions actuals, no es fan per la independència, encara que segueixin amb la cançoneta, sinó per l’assoliment de quotes de poder en el nostre petit país, per a premiar la fidelitat a un full de ruta sense meta; en la consecució d’uns escons de més o de menys, i derivats d’ells, aquelles canongies a les diputacions, consells comarcals, assessories i altres martingales clientelars que tan bé va dissenyar el malauradament famós Jordi Pujol. Res més. Costa d’entendre que l’esperit independent, trencador, renovador de tanta gent, doni cec suport a les astúcies casolanes que estan malbaratant, per dècades,  un esforç col·lectiu.

Arnold Wesker,  a la seva obra “Sopa de pollastre amb ordi”, fa dir la Sara als seus fills, quan li recriminen la invasió soviètica a Hongria: “Si una casa es crema a causa d’un curtcircuit, no per això hem de deixar de creure en l’electricitat”. Jo continuo creient en la dignitat i en la llibertat i, malgrat que m’ho posen difícil,  continuo creient en Catalunya. En la independència, ho diré quan algú m’expliqui en què consisteix i què costaria arribar-hi (ens imaginem avui fora d’Europa?). Mentrestant, i vista la seva poca traça tant en el procés com en el desgovern, em limito a demanar-los-hi que ho deixin estar mentre la casa encara no s’hagi cremat del tot. Deixin de fer nosa arreu, fins i tot a la gent que va creure en la independència per la via ràpida que ens van vendre. El seu anhel era i és legítim, però el politiqueig de vostès, no. En això el país sí que té pressa.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share

Una resposta a «L’electricitat i el lampista»

  1. Estic completament d’acord amb el que dius, però jo, al contrari que tu, no confio gens ni mica en que la situació actual es pugui revertir. Mig país està amb aquest govern de dretes, maldestre, inoperant i mal gestor. Creu cegament en el seu full de ruta que té una meta clara: el desastre.
    Ho sento, sóc molt pessimista.

Els comentaris estan tancats.