L’AP 7

Passa cada cap de setmana i a vegades també els dies laborables. Un munt de cotxes, camions, busos, surten de Barcelona per la B23 amb el desig d’arribar a l’hora prevista al final del seu trajecte. Pausats, avancen: uns es dirigeixen al sud, recte, per la seva via, vers terres amables, on la gent conviu i va fent sense sobresalts; altres, esperant girar a la dreta, on diuen que hi ha poblacions de gent rica i feliç, o fins i tot més enllà, on s’albira la França republicana.

Però, de sobte, tot es comença a enredar. Apropant-se al Papiol, on hi ha les dues vies per incorporar-se a l’AP7,  i al crit de “tinc pressa” que només sent qui l’emet tancat al seu vehicle, gent de tots els carrils es van escorant a la dreta; alenteixen la marxa, dubten, amb astúcia no posen l’intermitent que pot delatar la seva intenció… Volen arribar l’abans possible al seu somniat destí, no poden esperar-se a fer la cua que altres han iniciat uns kilòmetres abans, sovint ja a Molins de rei,  i que ara els miren esgarrifats. Ells no, els de la pressa cap a la dreta, amb un somriure de commiseració, perdonant la vida grisa dels qui respecten les normes de trànsit, van ficant primer la roda, després el davant i finalment la totalitat del cotxe, una falca que sovint esberla. Tenen pressa i els altres no són qui per retreure’ls-hi; si no volien frenar, que els hagessin deixat gentilment la via lliure.   

Uns i altres s’aturen, fins i tot els que tenen la intenció de seguir el seu camí sense desviar-se, sud enllà. Alguns xoquen, altres són multats i uns pocs són internats en un hospital. Ningú avança. Els de la pressa, picant amb els dits al volant, es consolen amb el fet d’haver estat més espavilats que el comú dels conductors. Però ningú, ni ells, avança. Ningú.

Tothom farà tard, i si el nombre d’astuts salta-línies creix, és possible que no arribin mai. Pren cos la frase del filòsof: “Qui no sap on va, arriba a un altre lloc”.

Embús fenomenal, gent perjudicada, l’anhelada felicitat que ens esperava a la somniada destinació, esvaïda.

Ho he viscut en directe i és per això que avui he parlat de trànsit i no de política.

O sí?

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share