L’altra cara del “procés”

Quan jo era petit (tinc 20 anys, soc del 1998), la situació política, internacional o econòmica no em despertava gaire interès. Fins i tot, quan els meus pares miraven els informatius televisius, en comptes de parar l’orella per assabentar-me del que succeïa a l’altra punta del món, em fixava en com anaven vestits els presentadors, com es deien els testimonis que sortien… El meu avorriment arribava fins al punt que sempre deia que algun dia anotaria en un paper els noms de totes les persones que apareixien en un telenotícies. Però no ho vaig arribar a fer mai. La política, l’economia o els successos internacionals m’han interessat més sent més gran d’edat. Suposo que el fet de creure que una altra societat o un altre món era i és possible m’han dut a estar al màxim informat: llegir cada dia el diari, mirar els informatius televisius…

La meva mare, en múltiples ocasions, afirma que no és bo fer hipòtesis. A mi, però, m’encanta pensar “que hauria passat si…” Què hauria passat si jo ara tingués vuit anys i portés vivint uns quants anys el procés? Això faria que estigués més interessat en política? Certament, i com diu la meva mare, es fer hipòtesis de coses que ni han passat ni passaran. Tanmateix, això no treu que pensi que alguna cosa la societat està fent malament quan veus a infants de 10 anys amb un llaç groc a la motxilla, nens i nenes cridant “els carrers seran sempre nostres” o quitxalla insultant a dirigents polítics no independentistes. És inquietant observar com part de les noves generacions estan creixent sent independentistes sense ni saber perquè ho són o veient com criden “llibertat presos polítics” desconeixent quins dirigents polítics són a la presó i per què. M’agradaria pensar que les noves generacions forjaran polítics que siguin capaços de debatre des del respecte a les idees, pactar, consensuar, dialogar o transaccionar. L’educació a les futures generacions no passa per mostrar com hi ha uns polítics que són uns herois i uns altres que haurien de ser a l’infern ja que això només condueix a més crispació, odi i ressentiment. De la mateixa manera que la història s’explica des del màxim de facetes possibles, cal explicar tot el relat polític a les criatures: des de les nefastes sessions parlamentàries dels dies 6 i 7 de setembre, passant per la violència policial de l’1-O, la DUI amb mig parlament buit o la victòria de Ciutadans el 21D. Els partits polítics i entitats com Òmnium o l’ANC ofereixen la seva “veritat”, però si volem sortir del laberint en el que estem cal que les futures generacions coneguin tota la narrativa política perquè, després de tenir una visió crítica dels fets que han ocorregut, puguin optar per quina opció política volen decantar-se. Serà només així com podrem eliminar el pensament únic (que és tan fàcil de propagar per la societat), generar capacitat crítica, recuperar la cohesió social i la normalitat política que feia que de petit m’avorrís veient els informatius televisius.

Marcel Vidal
Periodista en construcció
@marcel30111998 

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Share