La via quebequesa

Durant les darreres setmanes del 2018, vam tornar escoltar a líders esmentar les vies escocesa o eslovena com a models a seguir per resoldre el conflicte català.

La primera, la seguida per Escòcia l’any 2014, com a recordatori dels independentistes catalans a l’Estat espanyol del seu nul caràcter democràtic en comparació a Regne Unit, però obviant fets com les poques solucions que ha aportat el referèndum escocès o deixant de banda altres opinions com la del Sinn Féin, des d’on també reclamen des de fa anys un referèndum per a la reunificació d’Irlanda.

I la segona, la seguida per la primera república independent de l’antiga Iugoslàvia que, en el marc del final de la Guerra Freda i de múltiples i greus conflictes ètnics a la regió, va suposar la mort de més de seixanta persones.

La via sobre la que darrerament no he llegit tantes opinions ni proclames és sobre la seguida pel Quebec. El ‘Procés’ sobiranista va començar en aquest territori francòfon nord-americà ja fa 43 anys, després de la victòria a les eleccions regionals del Partit Quebequès, partidari de la independència.

Des de llavors, els quebequesos han passat per dos referèndums: l’any 1980, amb una derrota força àmplia dels partidaris de marxar del Canadà; i l’any 1995, amb un resultat molt més ajustat de només un punt percentual favorable a seguir sent canadencs. Tot just el 2018, més de quaranta anys després de l’inici del ‘Procés’ quebequès, es van plantejar unes primeres eleccions regionals on el tema de la independència no era el prioritari als programes dels partits tradicionalment independentistes i se centrava en aspectes migratoris o de salut.

Tanmateix, quatre dècades de conflicte entre dues comunitats gairebé igualades numèricament, l’anglòfona i la francòfona, no han sortit de franc. Segons múltiples estudis elaborats durant tots aquests anys, un dels pols d’activitat econòmica tradicionals del Canadà ha deixat d’estar a Montreal i ha afavorit d’altres ciutats com Ottawa, Toronto o Vancouver.

En el cas català encara és aviat per pronosticar que pot passar els propers anys, però crec que podem estar d’acord amb que el ‘Procés’ aquí sembla anar per llarg. El fet que també tinguem dues comunitats equivalents numèricament i enfrontades sobre quin ha de ser el futur de Catalunya, fa pensar en un possible enquistament del conflicte. Només des de finals de 2017 i tot el 2018, ja s’ha perdut la seu d’uns quants centenars d’empreses i un volum significatiu de dipòsits bancaris de particulars.

Sigui més o menys errat emmirallar-se amb altres processos oblidant l’especificitat de la relació Catalunya-Espanya, tingui lloc o no un referèndum pactat –o més d’un- en els propers anys,  crec que igualment entre tots haurem de cercar formes millors de convivència i de respecte mutu.

Jordi Inglada
Historiador i documentalista

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Si els vols rebre al teu e-mail escriu-nos a noticies@clubcortum.org

Share