I desprès, què?

Som alguns el què pensem que el fenomen aquest que denominem a casa nostra processime, ens ha empobrit socialment i personalment. I no em refereixo només a un empobriment econòmic i del cos empresarial, que també,  penso en béns  immaterials perduts o fets malbé.

Al llarg d’aquests darrers 10 anys que fa que durà la part més radical del procés independentista hem perdut o hem deixat de parlar amb amics, hem après a no parlar del tema per no causar possibles conflictes renunciant així a l’enriquiment que comporta el debat civilitzat. Podria ser que en les noves relacions personals tinguem la tendència a esbrinat com “respira” l’altre. Acumulem prejudicis, podem mirar a l’altre amb malfiança… Aquests comportaments els visc com un empobriment de la vida social, dels beneficis que comporta una bona socialització i en definitiva, signifiquen un deteriorament de la convivència amb totes les conseqüències indesitjables que això comporta.

M’atreveixo a dir que, en general, qui nega aquestes experiències segurament pertany a un grup ideològic homogeni que no es relaciona amb cap altre de pensament diferent, o joves que  són capaços de no deixar-se arrossegar per aquest mal son o gent que viu a la lluna.

El processisme provoca un  fenomen d’aïllament de cada tribu en el seu territori mental i ideològic sent cada cop més difícil les sortides per a explorar terres considerades salvatges i  d’infidels.

Un altre fet, propi d’aquesta situació d’empobriment és el que afecta als mitjans de comunicació. Amb excepcions, els mitjans de comunicació, ja siguin públics o privats han pres partit i han renunciat a la seva funció social d’explicar els fets i contribuir a la construcció d’una societat amb pensament informat i crític. Desapareix la diferencia entre informació i opinió. Poca escolta, poca empatia i tot amb presa.  Un altre empobriment.

La psicologia social diu, i si no vaig ben encaminat que se’m rectifiqui, que es produeix dissonància cognitiva quan una persona percep incongruència entre les seves creences i allò que fa o que observa. Aquesta manca d’harmonia es pot resoldre de diverses maneres. Una és mitjançant l’autoengany . Llegeixo que va ser el psicòleg social nordamericà Leon Festinger, va proposar la teoria de la dissonància cognitiva i va descriure com les persones intentem resoldre-la. Festinger demostrà que la ment d’aquells que s’autoenganyen resol la dissonància “acceptant la mentida com una veritat”. Us sona?.

 I afegeixo que una altre manera que ajuda a resoldre, amb trampa, la dissonància és llegir o consultar només aquells mitjans d’informació que confirmen les nostres creences evitant així conflictes. Les dels altres les considerem parcials i no fonamentades. Renunciem doncs a entendre la complexitat de la realitat en la qual vivim.  I així estem, en mig, de bombolles ideològicament impermeables, algunes més sectàries que altres i renunciant a relacionar-nos i a conèixer al diferent. Els savis en psicologia social denominen a aquest recurs biaix de confirmació. Aquests fenòmens són universals, no passen només a Catalunya però crec que aquí es viu amb intensitat, sembla un laboratori social i la psicologia social hauria de dir alguna cosa sobre el què passa a casa nostra. Matèria per treballar i reflexionar, en té de sobres.

Així també em preocupa que molts mitjans escrits no indepes , també visquin del procès. El dia que desaparegui el procés, si és que això passa, no sabran de què parlar. I a fe de Déu que hi han temes a tractar, però al voltant del procés hem creat un interès morbós i això, clar, atreu lectors, jo el primer.

Proposo parlar i escriure menys sobre la cosa. No, no deixar de parlar. Parlar i plantar cara ja que si no encarà s’identificarà més Catalunya i els catalans amb una part. Però deixem de parlar tant. Com veieu, jo ara no ho faig. Mentre, els més savis, els més ben informats, els més xulus, que muntin guàrdia… i si pots ser, i no és massa tard, recuperem la riquesa social i individual perduda.

Manel Sanz

Jurista de l’Administració Local

@manuelsanzb

Share

Una resposta a «I desprès, què?»

  1. Molt bé, que aquestes eleccions siguin el fracàs dels que viuen del processisme, JxCat i Cs. I que els s’endesenpalleguin també. Es la DUI o el 155? No una cosa no l’altra tenen cap actualitat i els que en continuen parlant reforcen el procés.

Els comentaris estan tancats.