Els clients

Que cada vegada una part més gran de la societat s’allunya dels partits polítics sembla una tendència verificable. Per altra banda, els assumptes públics cada cop són més complexos i necessiten  gent que els gestioni. Si la política de crítica constant, de substituir les mancances pròpies per exabruptes sobre els altres, no porta a millorar aquest lligam entre administrat i administrador, quin és el lligam que els uneix? Com és que malgrat l’evident desencís, cada cop que alguns líders aixequen un dit, la gent reacciona com una sola persona, dòcilment i aparentment entusiasta?

Una de les moltes raons d’aquesta submissió voluntària, arrela potser en el passat de la nostra societat, reblat per decisions més actuals. Concretant: en el clientelisme de reminiscències feudals i agràries, i una llei electoral feta a mida. Jordi Pujol, més enllà de percentatges, ho va veure clar i ho va fomentar i estendre arreu.

Sí: des del senyor feudal, o el seu esbirro, que baixava del castell al poble vora el riu i triava entre els més dòcils o aduladors a qui  aquell dia treballaria de sol a sol a les terres del seu amo, i passant per les “oficines d’influència” d’en Lerroux i companyia, hem arribat al “no pateixis, ja miraré d’arreglar-t’ho” tan nostrat. Des de cues al metge, permisos d’obra en ubicacions dubtoses, a subvencions a col·lectius addictes. Això, que no sempre vol dir que s’hagi fet il·legalment, s’agreuja amb les crisis que cada cop patim més sovint.

La cosa s’ha anat complicant en els darrers temps. D’una banda, ja no només es practica el clientelisme “positiu” (de donar als seguidors el que sols no podrien assolir), sinó també el “passiu” (fent que se sigui addicte encara que no es rebi res, només “per si un cas, que mai se sap”), i fins i tot al “negatiu” (escanyant a entitats i persones no manifestament addictes al líder). I encara més, s’ha passat a totemitzar no sols a una persona, estigui o no entre nosaltres, sinó fins i tot una tendència, un color. No cal que el senyor, o el seu servent, baixin del palau; s’ha aconseguit que siguin els mateixos plebeus, els pobres, que escanyin als seus iguals. Ho ha descrit magníficament Elisabeth Noelle-Neumann a La espiral del silencio (Paidós, Barcelona, 2011). El silenci, o fins i tot la por, dels qui, per sentir-se part d’un tot, han entrat en un cercle que esdevé espiral, i del que es calla per no ser obligats a sortir-se’n.

Hi ha una part d’irracionalitat en el tot això que fa pensar, i molt. Són suïcides? Són conscients que apostar una i altra vegada per una opció que es basa en el capitalisme especulatiu, en l’amiguisme i en el joc brut pot portar al país, o a la comunitat autònoma, o al municipi, a situacions de difícil reconducció? Que les promeses i el “no pateixis t’arreglo el futur” no necessàriament es compliran i que només quedarà la servitud.

Ja a la Roma dels cèsars, els potentats gaudien d’una cohort d’aduladors, anomenada “clientela”,  formada per la gent que depenia d’ells, no per ser-ne esclaus o empleats, sinó perquè el patró els hi proporcionava assistència jurídica, ajuda econòmica –amb interessos – o recomanacions per obtenir prebendes i llocs de treball; i en contrapartida, el “client” recolzava el patró electoralment i l’escortava pels carrers, tant com a signe de prestigi com de protecció personal. Ho explica molt bé Luciano Perelli al seu llibre La corruzione politica nell’antica Roma. (Rizzoli. Milà. 1994). Afegeix que els vincles patró-client eren més forts que els de la llei, ja que l’aplicació d’aquesta estava fortament condicionada pels interessos clientelars. Potser per això, quan algun “senyor” predica trencar la llei, és seguit pels qui en teoria beneficia que hi hagi lleis que regulin el funcionament del col·lectiu.

Ciceró va més lluny, i classifica els clients en tres categories: els que anaven al matí a casa del patró a fer la “salutatio”, els que l’acompanyaven amb tota la pompa al Foro –l’”adsectatio” -, i la massa anònima que els rodejava i es delia per esdevenir, cadascun d’ells, també un client d’home tan prestigiós. Acabo aquest punt llatí amb una cita de Salusti (Epistole a Cesare), d’ara deu fer uns 2100 anys, respecte a la pèrdua de la llibertat per part del poble: “Però quan va aparèixer l’atur, i la pobresa  portava fins i tot a la pèrdua de l’habitatge, varen començar a demanar ajuda. Així, de mica en mica, el poble, que era amo d’ell mateix i del país, es va anar dividint i en lloc del poder comú, cadascú va buscar-se una servitud personal”. Us sona? Han passat vint-i-un segles i malauradament sembla que sigui avui, o fins i tot demà.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *