Els ‘altres’ aplaudiments

Molts infants, quan se’ls pregunta què desitgen ser de grans (he de reconèixer que no he entès mai quan comences a ser-ho: amb divuit anys?, amb trenta?, quan et jubiles?) sovint responen treballs com: jugador de futbol, inventor, músic, científic… Són feines que, o bé ells practiquen, com és el cas del futbol, o bé la veuen com un mitjà per descobrir invents o coses que solucionaran aspectes del món que no estan resolts com poder volar, desplaçar-te d’un lloc a un altre en un segon sense necessitat de fer un recorregut físic…

Parlo per pròpia experiència. Ja de ben petit, somiava a inventar alguna cosa. Amb el pas dels anys, però, he anat entenent millor el funcionament de la societat i totes les tasques que se’n deriven: la majoria d’elles amb una titulació universitària, un grau de formació professional o bé titulacions d’altres característiques. El gran ventall de titulacions permet avui en dia que els estudiants es puguin especialitzar en aquelles tasques a les quals, si més no, volen dedicar-se.

No obstant això, per causes que no he entès mai, vivim en una societat que fomenta alguns treballs i, per tant, algunes titulacions i, menysprea altres feines i, com a conseqüència, algunes titulacions. A tall d’exemple, ser enginyer o advocat és molt ben vist per la gran majoria de la societat. Són professions que imprimeixen al darrere un gran esforç intel·lectual i estan ben remunerades.

Tornant a la infància, en més d’una ocasió he escoltat com algun nen rient d’un altre li deia que de gran seria escombriaire. Com si ser recollidor d’escombraries fos una tasca social menor. No crec que sigui una qüestió de nens i nenes sinó que més aviat un prejudici social, que s’ha estès fins als més menuts de la nostra comunitat.

Suposo que aquestes alçades del text, es preguntaran on vull anar a parar. La propagació del coronavirus aquests dies ha obligat a les autoritats polítiques de la majoria de països del món a paralitzar un gruix molt important de la seva activitat econòmica i, en conseqüència, la social.

En el funcionament ordinari d’un país, els científics, els enginyers o els advocats, entre molts d’altres, per la projecció social i pública que tenen, solen ser els qui, a ulls de la societat, fan avançar el país. I no seré jo qui ho desmenteixi: la seva gran labor permet contribuir a fer justícia o a descobrir medicaments que permeten curar malalties.

Tanmateix, aquests dies hem vist com molts professionals, que tenen menor projecció pública i mediàtica i que en algunes ocasions se’ls ha menyspreat per no tenir estudis universitaris o titulacions (se’ls ha tractat, en definitiva, amb inferioritat social) estan sostenint el model de subsistència econòmica i social en el què vivim.

Proposo que en l’aplaudiment diari als sanitaris, a part de felicitar-los per l’enorme labor que estan fent, elogiem la feina dels dependents dels supermercats, dels carnissers, dels peixaters, dels venedors de fruita i verdura, dels distribuïdors, dels quiosquers, de les persones que desinfecten espais públics com l’aeroport, de les persones que cuiden a persones grans o dels conductors d’autobusos, entre molts d’altres. Ah, i també dels escombriaires que mantenen les ciutats i pobles nets cada dia.

Marcel Vidal
Periodista en construcció
@marcel30111998 

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *