El Petít Príncep

Al “Petit príncep” hi ha un personatge emblemàtic que reitera que ell és jove, guapo i ric. Si en aquell moment es preguntés al públic assistent qui vol ser com ell, la gran majoria decidiria en aquest sentit, fins i tot i sobretot: els vells, lletjos o pobres de per vida.

Ho penso arran de l’enquesta de l’ara molt activa Cambra de Comerç de Barcelona: “Quines creus que serien les conseqüències econòmiques per a la vostra empresa d’una Catalunya amb estat propi integrat en la Unió Europea?”. La pregunta és matusserament tramposa, buscant un resultat que es pugui vendre com “l’opinió de l’empresariat català” (no sé si del 4% que votaren l’opció guanyadora). Donar per fet la permanència a la Unió Europea és un engany que desvirtua l’esforç i les despeses realitzades.

Per culpa d’aquestes argúcies, molts no sabem encara si cal o no optar per una Catalunya independent. Se’ns ha inflat fins a la nàusea un món idíl·lic jove, guapo i ric, i s’han amagat o menystingut els costos per arribar-hi, i les conseqüències dramàtiques de quedar-se a mig camí. Aquesta astúcia pot ser útil un moment donat, pot portar uns quants vots irreflexius, però és deshonesta i perjudica el mateix procés que diu avalar.

No és això, companys, no és això. El poble no és tan ruc com el considereu. Només la veritat -per cert, principi innegociable d’aquell Gandhi del qual us apropieu- ens pot portar a un país millor, més decent i menys engalipat. Independent, o no. Amb trampes, tota pregunta invalida el procés i la decisió resultant. Només posant les cartes sobre la taula, cara amunt i sense farols, podrem fer allò que tant es predica i que per culpa d’iniciatives com la de la Cambra no es pot fer decentment: decidir.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share