El paper de la cultura en la desigualtat entre homes i dones

Feminista, escriptora i dona polivalent, la Laura Freixas visita el Club Còrtum per parlar-nos sobre el paper de la cultura en la desigualtat entre homes i dones. Comença recordant-nos que el feminisme, en el sentit modern, va néixer fa tres segles amb l’objectiu d’assolir la igualtat educativa, jurídica i política amb el vot. Fites que s’han anat aconseguint. Condicions necessàries, però no suficients doncs han faltat moltes coses, com per exemple, la cultura, que encara avui reforça la discriminació entre homes i dones.

Exemples n’hi ha per tot arreu. Comencem pels barrufets. Allà es podem veure com quan d’una societat on hi ha tants homes com dones es fa una representació cultural, aquestes desapareixen. O Astèrix, on es repeteix el mateix principi, la societat està formada per homes. I aquest principi, que és el principi fonamental de la ideologia patriarcal, el trobem també en el llenguatge. Home vol dir ésser humà i mascle, mentre que la dona no té aquesta potencialitat. La humanitat és masculina.

Tornem al barrufets. Allà cadascú té un paper, una identitat o una personalitat, si és home. De dones només n’hi ha una i la seva única característica és, precisament la de ser dona, sense cap altra identitat i sense cap necessitat de ser individualitzada. Això es pot traslladar, per exemple, als propis cartells de les pel·lícules infantils i juvenils, on destaca la diversitat dels papers masculins. Es ven d’aquesta manera un altres dels principis del patriarcat: els homes poden ser diferents, però la dona és sempre la mateixa. Això explica coses com, per exemple , que quan entitats com ara la Reial Acadèmica Espanyola  vol incorporar a les dones, posen només una, perquè totes són iguals.

I quin es el paper de les dones? El seu paper està en relació sempre a l’home i amb una funció molt vinculada a la sexualitat.

Podem veure altres exemples. Sovint en iniciatives ben intencionades, com és el cas de llibres com Muses de Barcelona, pensat en principi per mostrar el paper de les dones a la cultura de la ciutat, però al final el que mostra és com les dones que apareixen van inspirar homes en la seva creació, legitimant novament la teoria que les relega a un paper secundari.

Cosa semblant passa amb les revistes culturals. Fa poc una d’elles va publicar un especial titular Mujeres best-seller on s’entrevistava a dones que venien molts llibres. La foto de portada, no era cap dona. Era un dibuix. La dona real es substitueix per una dona inventada. La idea subjacent és, de nou, que les dones no tenen cap altra funció que la de ser dones. Dones que com a molt fan best-sellers, que com tots sabem, no és precisament bona literatura. Quan es parla de bona literatura apareixen llibres fets per homes, però amb portades protagonitzades per dones. Es prefixa així un altre principi patriarcal, pel qual els homes són subjectes i les dones objectes.

Aquesta idea de dones com a objecte ho veiem en la proliferació d’imatge de dones sense cap. La dona es redueix a un cos no individualitzat, no humanitzat i passiu que funciona com a simple objecte del desig masculí.

Això es reprodueix en el món de la publicitat, on les dones embarassades es representen amb el cap tallat. Són només el seu ventre. El ventre d’una dona sense cap acaba per ser reduït al d’un simple animal i a la simple funció reproductora.

De la consideració de la dona com a objecte es treu la conclusió que ha de ser muda. Un mandat de silenci, propi també del patriarcat, i que ja apareix a la mateixa bíblia, on queda reflectit que les dones s’han de sotmetre, amb un espai concret que és el de la casa, i han d’estar callades Idea que repeteix 1.500 anys desprès Fray Luís de Leon, i avui en dia torna a aparèixer amb el raggeton.

En definitiva, tot el que és masculí té una connotació a priori positiva, mentre que el femení té infinites accepcions pejoratives. Aquesta associació del positiu vinculat al que és masculí té el seu origen en el poder . La representació positiva dels homes és la dels homes poderosos. Comença de nou amb els barrufets o en Astèrix, però segueix a les sèries que tenen com a protagonistes homes com narcotraficants o cabdills medievals, però que tenen com a comú el poder dels protagonistes. La cultura els celebra perquè són poderosos, i és igual l’ús que en facin del poder. La dona poderosa sempre es presentada com a dolenta, malvada o ridícula. La dona només es presentada en positiu si se sotmet, si pateix… El model és la dona destruïda i el model per excel·lència és el de la Verge Maria, que l’única frase que diu a l’Evangeli és faci’s en mi segons la teva voluntat. Hi ha una idolatria a la dona que pateix. Ho veiem a l’òpera, on només assoleixen la plenitud quan moren.

Finalment ens trobem amb la pròpia justificació de la violència contra les dones, que es presenta com una cosa atractiva i no com una cosa sòrdida, o com una cosa humorística. Fins i tot presentant la violència com una forma d’amor.

Per a que la cultura pugui donar una visió del paper de la dona al món és important que hi hagi dones creadores. Fins fa pocs les dones estaven excloses de la formació i de l’educació, com a mínim en els seus nivells més alts.

Share