El nostre món va començar a enfonsar-se quan Margaret Thatcher deia que la societat no existeix

El periodista Manel Manchón introdueix Jordi Alberich recordant Robert Musil i el seu “Home sense atributs” per acabar definint-lo com un home que estima profundament la vida  i que vol viure-la en llibertat, sent l’amo de la seva pròpia vida. I el nostre convida, en Jordi Alberich fa en la seva intervenció tota una mostra de pensament lliure. Reprèn el llibre de Musil, que dibuixa uns personatges que viuen el seu dia a dia en un món que s’acaba sense que en fossin conscients per explica què ens està passant.

Jordi Alberich en un moment del sopar del Club Còrtum

Ara farà 30 anys de la caiguda del mur de Berlín i del món soviètic. És una fita, que serveix per posar una data,  a l’inici d’aquesta sensació de desorientació que avui pateix tota la societat occidental.

El nostre món es va començar a enfonsar als anys 80, quan acaben els 30 anys que succeeixen a la fi de la Segona Guerra Mundial, considerats com els millors de la història d’Europa, i possiblement de la humanitat. Són els anys on les societats es converteixen en més justes im és riques fruit de l’Estat del Benestar. Són els anys en que es creu que qualsevol persona té dret a una vida digne pel simple fet de néixer.

 Però als 80 Margaret Thatcher arriba al poder, poc desprès ho fa Reagan, i lentament s’introdueix un neoliberalisme que no només canvia la societat, sinó la forma d’entendre la vida en comú. “La societat no existeix, el que existeixen són homes i dones”, proclama la primera ministra britànica.

Aquesta concepció del que és una societat s’imposa i es reforça amb la caiguda del Mur de Berlín, un fet positiu per si mateix, però que els neoliberals interpreten com la victòria del bé sobre el mal. També es perd la por del que hi havia més enllà del mur i de que els partits comunistes arrelessin a Occident. Ja no hi ha enemic.

El món es comença a entendre d’una altre manera. S’assevera que s’han acabat les ideologies i els cicles econòmics, que no hi hauria mai més crisis i que anàvem cap a un món pla i sense conflictes. I que tot això aniria acompanyat de l’esclat d’Internet. A Europa, aquestes idees van venir a reforçar amb la introducció d’una moneda única, l’euro, que es va interpretar com un mecanisme estabilitzador de l’economia, com una assegurança que garantia l’estabilitat, el creixement i uns tipus d’interès molt baixos. Va crear en els ciutadans una sensació de riquesa que no venia tant d’una pujada dels sous, que no es va produir en els anys de l’euro, com per un augment desproporcionat del crèdit. Teníem una falsa imatge de benestar i prosperitat.

En aquells anys vàrem descobrir la importància de les paraules, fonamentals per entendre el que ens passa i el que passa al món. Abans del 2007 es va descobrir la paraula “apalancament”, un empresari ”apalancat” era un empresari d’èxit. Un persona sàvia i intel·ligent que sabia emprar bé els diners, per contra, un empresari endeutat era un desgraciat.  Quina és la diferència entre deute i apalancament? Cap. Però en aquells anys la gent presumia d’estar apalancada.

De sobte ens arriba una crisi singular a l’any 2007. Una crisi que no és cíclica, sinó d’endeutament, que dura 10 i anys i de la qual encara no hem sortit. I tot Occident desperta d’un somni. La idea d’un món sense conflicte i amb una economia sempre creixent ens cau al terra. La sacsejada es important i es produeix una malaia que es manifesta de formes diferents segons els llocs. Aquí a Catalunya, amb el creixement de l’independentisme i el procés, al Regne Unit amb el Brèxit, als Estats Units amb l’arribada de Trump, a Itàlia amb el Giusseppe Grillo i el seu Moviment Cinc Estrelles i la Lega, els polonesos recuperen les pors atàviques envers Alemanya i Rússia…

La crisi no ha servit per gaire. Als seus inicis hi havia com una mena de voluntat compartida per tot el món d’aprendre lliçons, de refer. Fins i tot en Sarkozi va dir que estàvem davant d’una refundació del capitalisme. Però la manera d’entendre el món és molt poc diferent. El que hi ha hagut és un seguit d’ajustaments tècnics que han fet de l’euro una moneda molt més estable del que era i amb un Banc Central Europeu de veritat, però les idees són les mateixes. Es mantenen les desigualtats, les rendes del capital segueixen superant a les del treball i cada vegada més.

Aquest quietisme de l’economia es produeix en una societat que tolera molt menys les desigualtats que ara fa 20 anys i aquesta hauria de ser un element suficient per lluitar en la seva contra.

Que fem sense soviètics que ens facin por? Ara els soviètics són un exemple de capitalisme. Abans en teníem dos de capitalismes, un de tall anglosaxó, financer, i un altre de tal renà o alemany, molt més industrial. Ara ens han aparegut dos models nous, el rus i el xinès, que han demostrat que poden conviure perfectament amb l’absència de democràcia.

S’ha incorporat la idea del que demà serà pitjor que l’avui, que cadascú ha de ser l’empresari de la seva pròpia vida, però no hem de caure en el fatalisme. Però si mirem a només fa un segle, l’esperança de vida a Espanya era de 40 anys només, no hi havia Estat de Benestar i l’edad de jubilació, per a poquíssim, estava en els 65. Avui l’esperança de vida és de 84 anys, ens jubilem més aviat als 60 anys i tenim un magnífic Estat del Benestar. Per tant costa molt de pensar que tot això que hem aconseguit en només 100 anys no siguem capaços de mantenir-lo, ni que sigui passant-lo per l’ITV, sobretot si hi ha voluntat de negociar i d’ajust.

Per Jordi Alberich, un altre element d’esperança és la robotització, de la que es diu que eliminarà milers de llocs de treball, per`p oblidem que si algú va patir la primera robotització va ser el camp amb l’aparició del tractor. Cent anys enrere el 50% de la població espanyola treballava al camp. Avui hi fa el 5%. Aquest canvi ha estat molt més important que cap d’altre que ens pugui venir en un futur de la mà de 5G o del 4.0. Que el futur sigui millor o pitjor depèn de com es reparteixi la riquesa que generi aquesta robotització. Si ens posem a fer política i la política recondueix aquest processos, aconseguirem treballar menys, viure millor i guanyar més. Fins que no passi això, fins que la política no recondueixi la forma en que repartim la riquesa que genera la revolució tecnològica i la globalització hi haurà molt de soroll.

Jordi Hereu i Manuel Manchón entre els assistents al sopar amb Jordi Alberich

Venen temps d’experiment, perquè no hi ha una solució al que tenim. La diferència entre l’Espanya d’avui i la de la Transició, es que aquelles persones sabien on anaven, tenien un model que estava a l’altra banda del Pirineus. Ara no ho sabem. Els altres estan tan desorientats com nosaltres. I davant això hi ha dues maneres de fer, un és l’ortodoxa, amb una concepció molt individualista de la persona, que demana austeritat i pretén que el malalt –la societat- assumeixi el dolor com quelcom natural. Per contra hi ha d’altres que fan experiments, alguns sorprenents i propis de la família Monster, però que són necessaris, perquè no tenim cap medicament contra el que ens està succeint. Estem en fase de prova error, i el que hem de mirar és que aquells experiments que no siguin reeixits s’aturin si no donen els fruits desitjats es bó. No ens hem d’espantar davant els experiments.

I el tercer gran motiu d’optimisme és Europa. Ens pot donar sorpreses positives en els propers temps. No d’avui per demà, però si ens hi fixem els dos darrers anys per a Europa han estat bastant positius. Fa només tres anys es deia que l’euro es trencaria, doncs l’euro s’ha reforçat com una moneda única de debò. Avui ningú dubta de la seva sostenibilitat. I una altra cosa positiva és el mateix Brèxit. En el moment en que guanya, portat per la frivolitat d’un David Cameron que va anar a Oxford, però que ni li van ensenyar allò que deien a Salle de Gràcia de que en temps de desolació, no fer mudança. La sensació era d’eufòria al Regne Unit i d’enfonsament total a la Unió Europea, amb la por de que es trenques en múltiples brèxits. Avui qui està profundament desorientat és el Regne Unit i Europa, amb totes les seves limitacions, doncs aquí està.

Coses que pot fer la Unió Europea en els propers anys? Per exemple la taxa Google, a les grans companyies tecnològiques, ja ha generat un debat important en el si de la Unió Europa, que de moment encara no ha avançat, perquè sempre trobes algú, com Irlanda, que veta les modificacions fiscals, que necessiten unanimitat, però ja s’ha traslladat a la OCDE i és imparable que acabi implantant-se alguna mena de taxa Google en un període relativament curt. Alberich també creu que veurem lleis antitrust en defensa de la competència.

I una altra cosa que haurà de fer la Unió Europea és fer front a Xina, un país que va ser acollit a la Organització Internacional del Comerç amb unes condicions especials perquè era un  país en vies e desenvolupament, però que avui és una potència enorme i no pot seguir gaudint d’un seguit d’avantatges que avui té respecte els altres.

En aquest sentit les properes eleccions europees resulten fonamentals i poden marcar un abans i un desprès. Són les primeres on tots els europeus analitzarem els resultats des d’una perspectiva europea, i no dels estats membres. Comencen a haver sondejos europeus i comença a parlar-se d’una resposta socialdemòcrata europea. Estan tornant les polítiques i les idees i això és fruit de tots aquest partits populistes que fan que molts comencem a tenir por de que guanyin les eleccions als Parlament Europeu i s’han convertit en un estímul per començar a veure-les d’una altra manera. Tot plegat dóna una autoritat moral per fer experiments a la Comissió que surti d’aquestes eleccions, bàsicament perquè no ens podem permetre seguir mantenir el dolor que patim.

Share