El Mercat de Fitxatges del Procés

Pels aficionats del futbol, l’estiu es fa força llarg. La lliga finalitza a finals de maig i la següent edició del campionat no comença fins a mitjans d’agost. Si bé és cert que els equips disputen tornejos o amistosos, aquest ritme de competició no genera la mateixa eufòria ni desperta la mateixa il·lusió entre els amants d’aquest esport. Potser per això, per alguns, el seu anhel és que el seu equip, durant aquest llarg període estival, fitxi bons jugadors al mercat de fitxatges i faci fora o vengui aquells membres de l’equip que no han respost a les expectatives esperades. Recorden aquell estiu en què el Reial Madrid va tirar la casa per la finestra i va fitxar Ronaldo, Benzema i companyia? O el serial de Neymar per fitxar pel PSG? Doncs bé, si bé cal destacar que resulta indignant per molts sectors socials la quantitat de diners que mou el futbol en el mercat de fitxatges, les societats europees hem normalitzat que durant determinades èpoques de l’any els equips puguin remodelar les seves plantilles.

No obstant això, tot i que s’estigui normalitzant i, fins i tot, adquirint un caràcter cada cop més periòdic, no sembla que «El Mercat de Fitxatges del Procés» sigui comprensible per tota la societat catalana. És evident que tothom té el dret a perdre la confiança en el seu partit o a percebre que les conviccions i els ideals que té un càrrec públic no s’ajusten a les de la seva força política. Tanmateix, i tenint-ho en compte, des que va començar això que a Catalunya anomenen «procés», més d’un alt càrrec ha preferit abans mantenir la cadira (per seguir cobrant el sou les dietes i continuar tenint el lloc que ocupa), encara que això li costés canviar de partit polític. Per concretar-ho, què els sembla la darrera jugada de Toni Comín? Del PSC, partit catalanista no independentista, passant per Esquerra Republicana, partit independentista d’esquerres, a Junts per Catalunya, formació independentista de dretes (i sense renunciar a l’escó que té al Parlament per ERC). O el cas de Joan Josep Nuet, aparentment comunista de tota la vida i que des fa unes setmanes treballa per la República Catalana sense ser independentista. Un altre cas força paradigmàtic ha estat el de Marina Geli, consellera de Salut durant el govern Tripartit, crítica amb la gestió de Convergència a les institucions i que, no obstant això, ara està a les files de Junts per Catalunya (hereva de Convergència).

El darrer CIS mostra que actualment cap líder polític assoleix l’aprovat. Per una part de la ciutadania, tant s’hi val qui governi perquè «tots fan el mateix». De ben segur que tots hem escoltat una vegada o una altra aquest missatge. El «Mercat de Fitxatges del Procés» o transfuguisme, tal com se’l coneix ara, no contribueix a revertir aquest missatge. No tots els polítics són trànsfugues com no tots els polítics són corruptes. Ni molt menys. Hi ha batlles, regidors i regidores o diputats i diputades que s’aixequen cada matí per millorar la qualitat de vida dels seus veïns i veïnes i ho fan de manera honrada i fidels a unes idees. Tanmateix, els partits polítics han de tenir codis ètics per evitar aquest fenomen que sembla que cada vegada és més potent. La política, que és l’eina a la que tot sovint han de recórrer els més dèbils, està cada cop més en el punt de mira per part de la societat per elements com aquest. Cal dignificar la tasca política si aquesta vol recuperar la confiança de la ciutadania que hi ha deixat de creure. I això, entre altres coses, passa per evitar el mercat de fitxatges al qual estem assistint.

Marcel Vidal
Periodista en construcció
@marcel30111998 

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Share