El dilema federalista de Colau

Potser l’Ada Colau encara no és conscient de que afronta un dilema: lliurar Barcelona a l’independentisme i ser tinenta d’alcalde de l’Ernest Maragall, o retrobar-se amb els profunds arrels federalistes dels Comuns i seguir sent alcaldessa de la mà dels socialistes. Al cap i a la fi, si ens ho mirem bé, qui ha guanyat les eleccions municipals a Barcelona són els partits que es proclamen federals. Assoleixen 18 regidors, mentre que els independentistes, malgrat el soroll frenètic i les astúcies permanents, baixen fins els 15.

L’alcaldessa deu estar pensant que en mala hora va decidir apostar per fer fora del govern al PSC i pujar-se al carro d’un corrent mediàtic pro independència, que poc té a veure amb la realitat en què viuen el gruix dels seus votants, que no són altres que aquells als que molts dels orgullosos exhibidors dels mateixos llaços grocs que ella penjava amb delit al balcó de la Casa Gran, consideren colons instal·lats en terra aliena. Per això, a l’hora de la veritat, la seva opció no va ser vista per les classes menys afavorides com un vot útil. La pèrdua de Nou Barris, el districte obrer per excel·lència, en favor dels socialistes, així ho demostra.  

Diuen els rumors que ja comencen a haver moviments per substituir-la al cap de la candidatura de Barcelona en Comú. Es comenta que des de les seves pròpies files s’està maniobrant per fer-la plegar abans de la constitució del consistori en favor de Joan Subirats. Que molts militants dels Barcelona en Comú no estan disposats a empassar-se el gripau de compartir govern amb la trànsfuga Elisenda Alamany, a qui el malnom més suau que li dediquen és el de “Lady Trepa”.

I mentrestant, el PSC adverteix que farà tot el possible per evitar que un independentista sigui alcalde i en Valls, coses que tenen els independents, ja ha avisat que trencarà amb Ciutadans si fa qualsevol mena d’aliança amb Vox. Aquesta mena de coses no es diuen a la babalà; menys en moments post-electorals, quan qualsevol paraula és mesurada i meditada abans de ser pronunciada.

A més, potser no calgui arribar a posicions extremes. Vendre el gran sacrifici de fer alcalde un comú per evitar que el Cap i Casal caigui en mans de l’independentisme hauria de ser vendible, com a fet excepcional, per Ciutadans, que en cas contrari podria ser acusat de lliurar Barcelona als republicans. No oblidéssim pas allò de l’”antes roja que rota”.

Hi ha una possibilitat complexa i difícil, però real, de que Barcelona tingui per primer cop des de fa vuit anys un govern fort. Capaç d’endreçar el rumb erràtic i decadent que sembla haver emprès. Una ciutat que veu que el seu gran èxit econòmic dels darrers any consisteix en aconseguir que una plataforma telefònica que treballa per Facebook s’instal·li a la Torre Glòries, desprès d’una duríssima pugna amb capitals com Esmirna o Brno, i que ja oblidat quan competia amb ciutats com Frankfurt o París per ser la seu del Banc Central Europeu.

D’aquí a que els consistoris es constitueixin el proper 15 de juny han de passar moltes coses. I segons com vagin, la gran sorpresa seria veure Maragall alcalde.

Jaume Moreno
Periodista
@emetent

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Si tens interès en rebre els Àtoms regularment, pots donar-te d’alta enviant-nos un correu a noticies@clubcortum.org 

Share