De la Nissan a l’estàtua de Colom

Just ara que 20.000 famílies es veuen abocades a l’angoixa d’un futur més que incert a causa de l’anunciat tancament de la Nissan, una determinada esquerra ha decidit embrancar-se en un debat estètic per exigir l’enderroc de l’estàtua de Colom, més que res perquè als Estats Units han fet unes manis xupiguais i n’han tirat algunes.

Pura esterilitat d’una esquerra ben nostrada que, al cap i a la fi, beu de les aigües d’aquella “Gauche Divine”, que obviava les lluites obreres que començaven a emergir als anys 60 per fer la seva revolució prenent gin-tonics al Bocaccio, amb molt d’esperit crític, això si, o delectant-se amb les fotografies que encara avui guarneixen les parets del Flash-flash mentre comentaven la bellesa de les imatges parisenques d’aquell Maig del 68 on els joves burgesos de França reclamaven llibertat en la mateixa mesura que rebutjaven responsabilitats. Per això d’assumir coses ja hi eren els papis.

A qui l’importava la lluita de classes, si ells eren la classe? A qui importava la lluita pels drets socials més elementals a les fàbriques o als barris, si al cap i a la fi no coneixien gairebé ningú que estigués en elles? I la veritat és que els seus líders no eren gaire “cool” ni vestien a la moda.

Aquest ha estat el mirall de la nostra autodenominada esquerra, i segurament per això, alguns partits que han perpetrat les majors retallades socials de la nostra democràcia es proclamen progressistes. Probablement per aquesta mateixa raó, alguns sindicats han estat presents i han tingut un paper força actiu en els governs que han destrossat coses tan elementals com l’ensenyament i la salut públiques. Uns i altres es pregunten avui com és que la classe obrera no els aclama.

El tancament de la Nissan, a banda de la inoperància del govern i de la inexistència a Catalunya de res semblant a una política industrial, ha posat de manifest que les classes encara existeixen i per això se’n parla tan poc del que segurament representa un dels drames socials més importants des de l’inici de la crisi del 2008. No sigui cas que els treballadors, que són tots els que viuen d’un sou, acabin per prendre consciència i tornin a unir-se per reclamar el que en dret els hi pertoca.

Avui, molts dels que diuen ser fortament d’esquerres continuen combatent les injustícies a còpia de gin-tònics, i com els temps canvien se’ls prenen al terrat de la Casa Fuster. Els beuen, això si, com desmenjats. Compungits pel futur de la Catalunya imaginària que surt a TV3, on ni l’accelerada desertització econòmica del país, ni el destí dels obrers de la Nissan importen el més mínim. Igual és que ningú ha pensat encara a dissenyar samarretes “cuquis” per lluir durant l’11 de setembre o, millor encara, al Parlament.

Pobres treballadors, pobra esquerra i pobra Catalunya. Almenys, els de la Gauche Divine emprenien, feien pel·lícules i tenien interès per la cultura.

Santiago Moreno

@Santiag12009181

Periodista

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Share