Davant el capitalisme global hem de construir l’utopia d’una democràcia global

Ara fa un any de la declaració d’independència al Parlament i en aquest temps han canviat moltes coses, entre elles el govern de l’Estat, que no és poc. Així comença en Joan Coscubiela la seva intervenció al primer sopar del Club Còrtum d’aquest curs. Que moltes coses hagin canviat no vol dir que la situació sigui, en el fonamental, diferent. Estem empantanegats, amb una política i una societat congelades, amb un tema que ocupa tot, s’apropia de tot i que impedeix que creixi res al seu voltant.

Per transformar la realitat, el primer que cal fer és entendre-la, i el pitjor és negar-la, diu en Coscubiela, per desprès assegurar que en aquests moments és incapaç de veure una solució. Hi ha problemes que no tenen solució a curt termini i aleshores cal intentar minimitzar l’impacte del problema i anar buscant microsolucions. Fins i tot pactant els desacords. Avui la solució al conflicte català està més llunyana que fa un any, s’ha radicalitzat molt més amb la pugna insomne que han tingut les forces nacionalistes pel control del seu espai polític, a la què s’afegeix ara la pugna brutal i carpetovetònica de la dreta espanyola a veure qui és més cafre. “Espero que hagin llegit els resultats de les eleccions a Baviera”, diu Coscubiela, “que vegin que quan la dreta té por de perdre vots per l’extrema dreta i intenten ocupar el seu espai, al final potser si que hi aconsegueixen no perdre gaires per aquest cantó, però els va perdent per una altra banda”. Vistes les declaracions com les que fa la ex ministra Tejerina sobre els nens andalusos, no sembla que la cosa vagi per aquí.

Això posa de manifest una cosa, quan un conflicte se centra sobre l’eix social i econòmic, les forces polítiques tendeixen a buscar el centre, però quan l’eix és identitari, a les hores la tendència és a buscar els extrems.

Catalunya avui és una societat pitjor, som una societat més fragmentada, més fracturada –per molt que a alguns no els agradi sentir aquest paraula- entre altre coses en la seva concepció nacional, que era precisament l’objectiu d’aquest camí que alguns van voler iniciar cap a Ítaca. Avui son una nació més feble. No oblidem que una nació és un conjunt de persones que comparteixen i han sabut construir uns valors i una identitat que les cohesiona com a societat, i quanta més cohesió, més nació.

Potser caldria a la societat catalana que intentés buscar una sortida. I per això cal tenir un bon diagnòstic sobre el que ens ha passat i que ens està passant. Una bona forma seria començar a mirar la nostra societat com una cosa única, com si el que ens passa a Catalunya no li passés a ningú més al món, de treure’ns de sobre aquesta tendència de considerar-nos el poble escollit. El que passa aquí és el reflex d’un conflicte global que s’expressa a totes les societats amb un cert grau de desenvolupament econòmic i democràtic. Una crisi que és social, una crisi de la democràcia, de la que encara seguim parlant com si fos una cosa inamovible. Tenim una democràcia basada en un concepte profundament nacional i, possiblement, haurem d’anar cap a una democràcia més fonamentada en la civilitat.

I aquí pot ser bo trencar amb aquesta tendència tan nostrada a la depressió i veure alguna de les coses que s’han fet bé a Catalunya i Espanya. Aquí hem estat capaços de garantir l’accés universal a serveis bàsics, com la salut pública o la sanitat pública, no en funció de la nacionalitat, sinó de la ciutadania, és a dir, del veïnatge. I cap a aquí hauríem d’anar, sabent que probablement, i amb tot el que això significa, serà una democràcia global, o no serà.

El pacte social que ha regit el segle XX s’ha trencat. Ha desaparegut la capacitat d’intimidació del moviment obrer, i o recuperem aquesta capacitat d’intimidació davant un capitalisme financer global, o seguiran creixent les desigualtats. Al cap i a la fi, el qui té els beneficis, no entén les coses fàcilment, doncs quan entendre les coses suposa perdre part d’aquest beneficis, el desincentius són molt poderosos.

Així que estem en mig d’un crisi de la democràcia i en una ruptura del pacte social. La conseqüència és que les desigualtats socials que ja existien han crescut i són brutals. L’ascensor social ha començat a funcionar només en direcció descendent. Tot plegat a portat una sensació de perplexitat i de desconcert, de pànic entre les classes mitjanes. El que passa a Europa és un reflex de la por d’aquestes classes mitjanes que demanen una solució, amb majúscules, respostes unes respostes ràpides i simples que no existeixen, i això fa que algunes forces polítiques es decantin cap a solucions simplistes, com la independència, que és absolutament legítima, però que tal i com s’ha plantejat és la modalitat local de la resposta simplista.

No ha estat l’única. “Ara que les coses es comencen a situar al seu lloc i que el pacte PSOE i Podemos és una realitat, crec que puc dir sense que ningú es molesti que aquesta idea de perquè conformar-se amb menys si podem assaltar els cels, també forma part d’aquesta cosa de donar respostes simples a problemes complexos. Només des de l’envelliment que dóna el contrast amb la realitat es poden trobar sortides polítiques.

Tot això no significa que puguem menystenir l’independentisme. No podem oblidar que és el moviment social més important que s’ha construït a Europa en el començament del segle XXI. I que ningú es faci la il·lusió de que això és una cosa que desapareix en dos minuts perquè, en mesura que ha estat, en paraules de la Marina Subirats,  l’única utopia disponible, que es construeix sobre la base del tancament identitari. Davant aquesta utopia i davant un capitalisme global, hem de construir l’utopia d’una democràcia global.

Ens hem de plantejar horitzons d’ultramaratons. Cal deixar de banda els moviments tàctics construir una estratègia, que sempre és lenta, al cap i a la fi, deu moviments tàctics no fan una estratègia, de la mateixa manera que deu nans no fan un gegant, si no una altra cosa. Cal reconstruir la democràcia com a contrapès d’un model econòmic que avui és de globalització salvatge, sense drets, sense regles, perquè les que hi ha no serveixen, i amb contrapesos, perquè la democràcia és això, que tot poder tingui un contrapoder que el limita, en cas contrari, s’afebleix i, fins i tot, pot  arribar a desaparèixer. 30:10-30:30

L’horitzó més immediat, que no és fàcil, és el de la construcció política d’Europa. És l’únic viable, per molt que soni una mica a acudit, entre altres moltes coses perquè no gira només entorn a l’eix esquerra dreta, sinó que gira al voltant de l’eix identitari, perquè els estats i les tecnocràcies construïdes durant 200 anys es resisteixen a desaparèixer. No és una cosa per demà, però ens cal una utopia. Sense utopia no caminem.

El món ha evolucionat sempre en l’equilibri entre competència i cooperació. De fet, aquesta és la base de l’evolució humana. La història de la humanitat el que ens diu que s’avança quan la cooperació s’imposa damunt la competitivitat i ja portem 40 anys, des de l’època de Thatcher i Reagan, que estem absolutament desequilibrats cap a la competitivitat. Aquesta és una de les raons per les què Coscubiela no és independentista: “jo no vull un estatut dels treballadors pels catalans que els posi a competir amb els treballadors espanyols i viceversa, a veure qui rebaixa costos laborals per atreure més empreses. I el mateix passa amb les cotitzacions amb la seguretat social, perquè aquesta competència sempre és a la baixa. És el paradís de les multinacionals i l’infern dels treballadors”.

El federalisme és l’expressió màxima de la cooperació. Per això l’horitzó seria el d’una Espanya federal dins d’una Europa federal. Una cosa que, des del punt de vista del disseny és menys complexa del que sembla, el problema és que no hi ha condicions polítiques per fer això, ni per fer res, ni les hi haurà fins que no aconseguim rebaixar la radicalització brutal de la gent que ha perdut el senderi pensant que portant les coses als extrems algú guanya. De mentres haurem de conformar-nos amb les microsolucions, que passen per la sortida de la gent que està a la presó.

A curt termini hi ha dos fenòmens que conviden a l’optimisme: el pacte PSOE-Podemos, que té una significació política molt important, i segons, s’està produint un renaixement de la mobilitzacions sindical a moltes empreses, i no només a les tradicionals, sinó també a algunes de la nova economia, que tenen un gran potencialitat.

 

Share