Coronavirus i les noves tecnologies fan bascular les relacions humanes

En un moment d’aïllament físic com aquest, els amics i els amants, però també els professionals segueixen en contacte amb els seus clients, alumnes i pacients per vídeo-conferencia o per WhatsApp. Quan el confinament no permet una altra alternativa, la part amable de la tecnologia ens permet continuar relacionant-nos amb el món. En aquests moments, relacions de tots tipus es mantenen gràcies a la comunicació tecnològica.

Aquesta situació obre un debat per a entendre de quina manera i en quina mesura les relacions i llaços socials, bascularan davant els efectes de la relacions telemàtiques. De fet, el fenomen no es nou, va començar fa dècades amb la irrupció de les noves tecnologies de comunicació. Ja vam preguntar-nos llavors, si caldria prescindir-ne per no deshumanitzar les relacions entre les persones. Sabíem i sabem que la proximitat física i el contacte directe amb el cos de l’altre són irreemplaçables.

Les xarxes socials són un instrument i el seu efecte depèn de com fem ús d’elles, sobretot quan l’ús es massiu i continu. A hores d’ara ja comencem a notar un esgotament de la relació de les persones amb les pantalles. Estem travessant una sobredosi d’exposició, des del tele-treball, als aniversaris i celebracions virtuals. Aquest esgotament que es comença a percebre no és al meu criteri un mal signe, més aviat crec que indica que la presència dels cossos es irreemplaçable.

No convé deixar-nos vèncer per la virtualitat, són els cossos reals els que posen en joc la professionalitat, el coneixement, les passions i emocions, l’amor, la mort, la sexualitat. Crec que no hauríem d’apostar per un estil de vida que se centri, expressi i refugiï en les pantalles, sovint justificant una suposada comoditat que és més aviat aliada de la covardia quan no de la incapacitat. Aquest és un debat ampli i aquesta crisi (de la que encara no es veu el final) ens donarà elements per a veure quin tipus de resposta tindrem quan els cossos puguin tornar a trobar-se sens les limitacions imposades per la covid19. Caldrà verificar si el distanciament social, aprofundirà l’aïllament, o contràriament ens tornarem a trobar física i realment amb més ganes que mai per a continuar transmetent el millor de nosaltres.

Un tema no menor és si aquesta absència de contacte físic afectarà mes als mediterranis i als llatins que als anglo-saxons, escandinaus o asiàtics. Aquesta qüestió toca frontalment a la cultura, no sols en occident si no també en les cultures africanes i asiàtiques. El món llatí i el món anglosaxó, ara com ara, no difereixen molt en les formes en què contacten físicament les persones, doncs  els històrics tabús del contacte físic han minvat força en el conjunt d’Occident. El contacte físic té les seves regles, els seus rituals, els seus límits segons les tradicions de cada cultura que malgrat tot son canviants avui més que mai. Les diferències més pronunciades les podem trobar no tant en el conjunt d’Occident si no en la diferència de les relacions corporals entre Orient i Occident. Orient té una relació amb el cos molt diferenciada, la cultura japonesa, per exemple, pot ser un paradigma de la qüestió. La litúrgia de les trobades mediatitzada per la distància és patrimoni de les civilitzacions orientals.

Un fet fonamental ha entrat en joc com a conseqüència d’aquesta crisi. És la tensió entre el nord i el sud d’Europa pel que fa a la manera d’establir les relacions amb la riquesa, el treball i el funcionament del capitalisme. Aquesta tensió també va estar present en la crisi, estrictament financera, del 2008. Ara tornem, sota una conjuntura diferent, a posar en tensió a una Europa que es debat entre dues maneres d’entendre la qüestió. ¿Com sortirem de la crisi? ¿Sota les premisses de l’economia de mercat que pretén imposar l’ortodòxia financera neoliberal, d’individualisme i l’egoisme? ¿O l’emergència del covid19 donarà l’oportunitat per a tornar a pensar en un canvi respecte al capitalisme sens control? ¿Serem capaços de construir ponts nous per on transitar una nova ètica que rescati, accepti i promogui  aspectes positius del capitalisme, però al mateix temps imprimeixi una nova concepció del funcionament del capital, treball i la vida en comunitat?

Construir un tipus de solidaritat transversal és una forma digna d’habitar aquest món globalitzat, que ja no pot tenir l’opció d’emparar-se en el refugi de falses sobiranies o de nacionalismes segregatius. En aquest moment, ser oposició o governar exigeix assumir la línia de combat que confronta necessitats i aspiracions amb recursos i comportaments. Tots sabem el nivell de crispació que travessa la política espanyola i catalana. L’últim que necessitem en moments com aquest és que la tensió s’exacerbi. La crida a un gran pacte és una aposta d’allò més assenyat. Per a això és necessari que els ciutadans puguin prendre consciència de les profundes dificultats que significarà la desfeta econòmica que ens espera. És el moment del col·lectiu, de la cooperació i la solidaritat, del treball en comú. Qualsevol plantejament de govern o d’oposició no pot embarrar-se en el fang d’una política que no estigui a l’alçada d’aquesta emergència. El diàleg i la paraula son imprescindibles. Fer fecunda la controvèrsia és una aposta necessària.

Tot indica que abandonarem el confinament gradualment, però tot ens semblarà diferent en els espais comuns, els bars, els restaurants, els centres d’ensenyament, els espectacles. No sabem fins a quin punt aquests comportaments produiran un canvi que es perpetuï en el temps. El debat està garantit i certament serà apassionat.

Temi Vives Rego

Biòleg i professor honorífic de la Universitat de Barcelona

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Share