Bellugueig

En temps convulsos, sempre és interessant recórrer a Marx. No cal seguir al peu de la lletra les seves proclames, però sempre s’hi troben idees enriquidores. Avui, de les seves obres, em fixaré en Go West, dirigida per Edward Buzzell l’any 1940. A casa, el títol seria els germans Marx a l’Oest. I per què surto amb aquest estirabot, en lloc de parlar del procés? Tranquils, ja hi arribarem. A casa, l’oest sempre té flaire de procés.

La inquietud que em fa pensar en els filòsofs cinematogràfics sorgeix en veure i visitar tants i tants col·lectius socials, atrafegats en el seu dia a dia. Penso en la famosa escena del “més fusta” (per què sempre pensem en el castellà: “más madera, es la guerra”?). Es veuen obligats a cremar tota l’estructura dels vagons a la caldera per aconseguir prou vapor per fer córrer el tren.

I penso en els col·lectius. Tenen dues alternatives: fer com els famosos germans: “de pressa, de pressa, tenim pressa”, deixant a la intempèrie el conjunt del comboi, o es gasten tot el carbó que aconsegueixen entre els seus associats per escalfar uns vagons ben confortables, però que resten quiets. La disjuntiva no és banal. Fixem-nos en els grups que coneixem i mirem-ho més de prop.

Quan parlem de carbó, o de fusta, no només parlem del tema econòmic, que també, sinó sobretot del capital humà: hores, esforç, entusiasme, empatia, convivència… Molts dels que opten pel vessant “confort” dediquen quasi tot el seu esforç al funcionament i la cohesió interna, tasca ben necessària però no suficient; es multipliquen les seccions, les sectorials, les territorials (si són prou grans), els càrrecs a totes elles i la seva relació estructural. Sovint hi ha un munt de reunions per demostrar que la maquinària està greixada. Però més d’un cop, quan es preparen, plana el pensament: “fem una reunió, fa més d’un mes que no en fem!”. Per a què? Hi ha una resposta a donar a algun problema? O el problema és només que s’ha enquistat el costum de fer una reunió mensual.

A l’altre costat, els que cremen carbó, fusta i la paciència dels seus associats, van de pressa, de pressa, arrossegant una estructura desllorigada, que va deixant restes pel camí, perquè no es té prou bastiment per aguantar el cos social. L’equilibri seria possible si s’apliqués l’aforisme medieval: Modera el teu desig, perquè hi arribin les teves forces. S’avançaria i alhora es mantindria l’estructura necessària per a futurs reptes. Però això és impensable quan les emocions, certes o induïdes, controlen la raó.

I què hi té a veure el procés?, direu. Doncs els seus efluvis arriben als dos tipus esmentats d’organització. En el primer cas, les tensions entre els membres d’un col·lectiu pel fet d’haver de demostrar, dia sí i dia també, la seva fidelitat a una idea (sigui favorable o contrària, pel cas és el mateix i el mal semblant), requereix una bona quantitat d’energia, que s’esmerça en postures, en detriment dels esforços que s’han de dedicar a les finalitats estatuàries del grup. Ja sigui un centre cívic, una associació cultural o una agrupació política, els ferotges posicionaments exigits causen baixes, o com a mínim recels i excessos verbals que tard o d’hora passen factura.

Per altra banda, la caldera del procés, roent des de fa anys, prioritza fer les coses de pressa a fer-les bé, a dedicar-hi la preparació, la reflexió i l’anàlisi necessàries. Va passar el 2017, amb una Llei de Transitorietat jurídica feta a correcuita, amb tremoloses decisions nocturnes sobre eleccions o referèndum, amb canvis en la realització d’aquest el mateix dia de l’esdeveniment… i segueix passant ara, quan tots els polítics implicats forcen el seu posturejar (insisteixo, d’un costat i de l’altre), fins a arribar a una mena de perpetuum movile, d’un ball de Sant Vito, creixent a mesura que s’apropa, o així s’intueix, la convocatòria d’eleccions.

Tot plegat, ben penós, rebregant la il·lusió d’un poble que, de mica en mica, però cada cop més de pressa, va deixant un llençol a cada bugada. El tren no arriba enlloc, i al vagó cada cop hi fa més fred. Que Sant Groucho ens agafi confessats.

Antoni Cisteró

Enginyer Químic, llicenciat en filosofia, diplomat en sociologia i escriptor.
Share