Aprenentatges (polítics) de la pandèmia

La pandèmia de la covid-19, que encara estem vivint, ha estat una cura d’humilitat en molts aspectes. Una de les grans lliçons que n’hem extret com a societat són les renúncies que hem fet al llarg d’aquests mesos per evitar un augment de contagis i, en conseqüència, d’hospitalitzacions i morts. Hem renunciat a quedar amb els amics o familiars, a efectuar activitats d’oci de diferents tipus, a sortir a la nit…  Hem evitat dur a terme activitats o trobades perquè hem avantposat el bé col·lectiu per damunt dels interessos individuals.  Ho resumia molt bé la periodista, filòsofa i escriptora Carolin Emcke en un article a El País el dissabte passat: “La idea de la sobirania individual del neoliberalisme (…) s’ha estrellat contra una experiència mèdica en la qual el sentit de comunitat juga a favor de l’interès personal”.

Els diputats i les diputades que surtin elegits i elegides en les properes eleccions al Parlament, suspeses el 14 de febrer per motius partidistes per part de l’independentisme (i amb el suport de Ciutadans i els comuns), i el futur govern català haurien de prendre nota d’aquest esperit de cessió i renúncia i traslladar-lo al conjunt de la política catalana. De què serveix guanyar una votació per la mínima al Parlament sobre la identitat dels ciutadans o sobre l’encaix territorial de Catalunya a Espanya, com ha fet l’independentisme en els darrers anys, si l’únic que aconsegueixes és que mig país t’aplaudeixi i que l’altre et titlli de sectari? De què serveixen declaracions i plantejaments maximalistes que es tradueixen en tensió i malestar social?

Fa massa temps que portem instal·lats en una política de trinxeres que ha impactat negativament en la convivència i en el benestar de la ciutadania. Bastir acords és complicat, però d’això va la política: de trobar punts en comú entre diferents agents polítics, socials i econòmics per tal de garantir la pau social i la prosperitat d’una societat. En aquest sentit, la candidatura de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat, més enllà de ser un cop d’efecte electoral interessant, obre l’esperança que després de les eleccions autonòmiques pugui haver-hi un govern que aposti pels acords entre les diferents formacions polítiques i que miri de reduir la crispació política i social. Una possible victòria d’Illa, com ha recollit alguna enquesta, distaria força del triomf de Ciutadans del 2017, ja que, tot i no haver pogut formar govern a causa de l’aritmètica parlamentària, no plantejava una alternativa al secessionisme sinó un paradigma de govern que no tenia en compte als independentistes.

La tercera via que en aquestes eleccions representa Illa, demonitzada pels independentistes i per la dreta espanyola, fa pensar que és possible una Catalunya allunyada dels partidismes i de la confrontació, i que advoqui per la cessió i la renúncia com hem fet els ciutadans durant la pandèmia. O, com deia el periodista Fèlix Riera a La Vanguardia la setmana passada, les opcions que té Illa de  guanyar passen per “mobilitzar als electors en la direcció de construir Catalunya i no per derrotar ERC i JxCat”.

Marcel Vidal
Periodista en construcció
@marcel30111998 

Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum

Share