Albirar futurs?

Sincerament, amb la brutícia que està plovent a Catalunya sobre els “modus operandi” dels fontaners del processime, es fa difícil seguir ser optimista i mirar d’imaginar un futur viable pel nostre país.  Si em deixo anar per la vergonya aliena, la decepció general i la indignació que vaig acumulant fa anys, no crec que pugui oferir res en aquest escrit que faciliti les coses. Em limitaré, en aquest sentit, a demanar que les investigacions siguin acurades, que no es cometin precipitacions i errades judicials derivades d’elles, i que unes sentències ajustades mostrin a la ciutadania de forma clara quines són les línies vermelles que s’han traspassat en els darrers anys per a NO crear estructures d’estat, NO declarar la independència, NO donar comptes a les persones que hi han confiat, i comportar-se amb la “picardia espanyola” que tant denosten.

El que més em preocupa però, us he de dir, és la progressiva i agressiva temptativa contra les institucions catalanes, el Parlament i les Administracions públiques.  Quina ERC “d’esquerres” o CUP “anticapitalista” pot donar suport a una defenestració sistemàtica de la credibilitat del sector públic per part de la dreta, de la desviació de diners a causes espúries, de la burla sistemàtica del que està definit per a treballar pel be comú, per la ciutadania en ple. No ens van enganyar ni al principi… va quedar clar en discursos de Puigdemont i de Torra que no governarien per a tots els catalans i catalanes, si no pels seus votants i per la causa que els uneix.  Ja Artur Mas deia “governar el dia a dia” com si fos una qüestió secundària. Perdó, però he d’insistir en una cosa: si les administracions públiques, amb les seves lleis i els seus recursos humans i materials, no han de treballar per a les polítiques públiques dels temes que afecten a tothom… per a què dimonis ens han de servir?   Oblidar l’essència bàsica de la RES PUBLICA, no només ens ofèn com a ciutadania, si no també ens dol i molt als que treballen per vocació en els serveis públics.

Estem a Europa, senyors independentistes, o volen portar a Catalunya flotant fins a Àfrica on el respecte a les regles democràtiques i els drets humans son qüestionables?  Aquí, el sector públic es el garant dels drets de ciutadania, no l’instrument per a fites partidistes.  En un moment en que està prevista l’assignació a Catalunya per part del Govern espanyol de més diners que mai i més que a la resta de moltes comunitats autònomes, en aquest moment… hem d’assistir a aquest espectacle de menyspreu de les necessitats reals de la població de Catalunya?  

Be, ho deixo aquí: justícia proporcionada i exemplar i lleialtat institucional per treure a Catalunya del forat.  Com a ciutadana, és el que els hi demano.

Miro ara d’aixecar el cap i veure per on podríem anar:

  1. Recuperar la política de consens i funció constructiva arreu, des de les associacions de veïns i veïnes, entitats de barri, fins el Parlament. La nova política no era això; la desobediència a les regles de joc només ens empobreix a banda de correspondre a un adolescent polític perpetu. “Adolescere”, com sabeu, significa aquell al que li manca alguna cosa (ser adult) i pateix profundament per això.  Doncs no, Catalunya és madura, es gran i la seva riquesa està, com sempre ha estat, en la diversitat i mixtura de la seva gent.
  • Tornar a posar al centre la cohesió social, la convivència i el compromís mutu per tirar endavant els nostres objectius com a un veritable país, des dels ajuntaments en la gestió de les comunitats diverses, des de la cultura comuna i el respecte a la diferent, des de la promoció social de tots els col·lectius sense comptar si son grocs, o verds, o vermells.  Persones, cap i a la fi, que compartim un territori i uns costums comuns.
  • Girar el cap en direcció a la economia que ha de donar llocs de treball. L’independentisme ha estat tant cofoi de la seva superioritat moral que només intenta aixecar molt el cap per aconseguir un reconeixement internacional. Altre cop, que el pare ens digui que ho estem fent be.  Doncs, parafrasejant al Sr. Pujol, companys, “ara no toca”.  No seré jo la que renunciï a la capacitat innovadora de Catalunya, però avui per avui, el que ens cal és mirar endins de Catalunya, la rural buidada, la metropolitana sense joves, la envellida sense respostes per la seva qualitat de vida. Mirar-nos a nosaltres, a les nostres necessitats i també les nostres capacitats.  Amb suports, sense orgull  i treballant de valent com diuen que sabem fer els catalans i les catalanes.
  • Endreçar la casa: alguns més que altres, som conscients dels forats que s’han anat fent grans a les estructures de resposta a la població. Deu anys son suficients per deixar sense alè a la sanitat pública per poder donar la resposta d’excel·lència a la que ens tenien acostumats. Els propis professionals que queden aquí s’han adonat amb la crisi del Covid-19 de les mancances que tenen i que, ja ho compartim molts, han estat producte d’una acció deliberada.  La educació que no treu el cap, en una de les polítiques que més identifiquen la capacitat d’una societat de regenerar-se a ella mateixa… em fa pensar: com serem dins 15 anys??   L’atenció a les persones amb problemes socials i manca d’autonomia medeix un altre cosa: quina generositat, solidaritat i justícia social som capaços de mantenir?  Cuidar el nostre territori, el patrimoni ambiental, cultural, millorar la capacitat de les ciutats per a ser bons espais habitables…. Només hem de impulsar una Agenda urbana per a cercar contractes multimilionaris amb les empreses de telecomunicacions??

Endreçar l’administració de la Generalitat de Catalunya és un objectiu a curt (desprès de les eleccions del 14 de Febrer) i a mig termini.  Ja no es tracta de qui guanyi les eleccions o quins pactes es faran, MIRIN: els diners al seu lloc, amb transparència; els i les professionals amb criteris de servei públic, pel bé comú i ajustats a les lleis; les prioritats d’acció, segons les necessitats dels catalans i catalanes: feina, habitatge, protecció social, promoció de la economia, cura del medi ambient, cultura i, sobre tot, bon govern.

És molt demanar?   Us dic que no, jo he tingut la sort de viure-ho molts anys i vull pensar… vull de debò pensar, que ho tenim a tocar.

Isabel Sierra

@IsabelSierraNav

Federalista

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *